Una mort natural

¿Dónde crecerás después de desaparecer?
¿Dónde al menos alguien te intuirá sin comprender?
¿Qué sera de las montañas que no puedas ver?
¿Seguirá pasando el tiempo? ¿Quedará el ayer?

Van sortir al balcó.

- Com a mínim ha tingut sort –va dir la neta traient una cigarreta–. A mi també m’agradaria morir mentre dormo.
- Però què dius?–va replicar ell amb sorna, apropant-li l’encenedor–. Quin horror! Morir-te sense saber que et mors.

“Què idiota!” –va pensar ella–. Va encendre la cigarreta i li va donar l’esquena. Esperava que captés el gest, que s’adonés del què pensava d’ell i del seu comentari, o si més no, que entengués que volia que la deixés tranquil·la. Es va recolzar a la barana, mirant el carrer buit.

I qui era ell? Feia un parell de mesos que sortien i seguia sense conèixer-lo. Gairebé no havien parlat; sempre passa el mateix al principi: del sofà al llit i del terra a la dutxa; per davant o per darrera; amb presses o poc a poc; a crits, en silenci o xiuxiuejant marranades. Bé, ara ja sabia alguna cosa: era un idiota. I, si repassava com s’havia comportat tot el dia, no feia més que confirmar-ho. De primer, volent-la acompanyar a veure l’avi. Qui es pensava que era? El seu nòvio, o què? La visita dels dissabtes al matí era una cosa entre l’avi i ella, privada, bé que ho hauria d’entendre i no posar-se tan plasta i gentil i tan t’acompanyo, cap problema, tampoc tinc son. I aquell matí, a més de la ressaca, tenia tot el cos entumit. Estava farta de fer-ho al seu cotxe, d’acabar feta pols i amb el cul ple de pels de gos, per després anar a casa la Sònia i la Simona a dormir, o, millor dit, a tornar-hi un altre cop, sentint de fons les rialles d’aquell parell de bruixes, que si fossin amigues de veritat sabrien estar-se callades. I què els passava a aquelles dues? Tot l’esmorzar fent-li bromes i miradetes. I ell, és clar, encantat. De segur que en un parell de setmanes ja li començaria a dir que volia provar coses noves. Quin fàstic! S’havia acabat. Estava farta d’aquell matalàs ronyós i d’aquells prestatges que li colpejaven el cap al mínim moviment una mica apassionat. Sí, finito. No tornaria a fer-ho fins que tingués pis propi. A veure si aleshores ell es mostrava tan comprensiu. S’havia acabat. I ella ho aguantaria sense problema. I així s’espavilaria a buscar pis, i quan el trobés, de tanta tensió reprimida, seria espectacular; i, a més, el llit, el terra, el sofà i la dutxa serien molt millors i no els hauria de compartir amb ningú, ni amb els pares, que només de pensar-ho l'esgarrifava.

Per la cantonada va aparèixer el primer zombi de la colla. Avançava pel carrer amb el caminar característic, a la corda fluixa. Ella només veia una taca al fons de la seva mirada perduda.

I per què l’havia abraçada? No li feia falta; de fet, era l’últim que volia, però ell havia tingut que passar-li aquell braç protector per l’espatlla. Quines ganes de fer-se notar. I ella necessitava aire i espai, necessitava calma, per poder mirar una estona a l’avi. Ja se li havia passat el temor dels cinc minuts trucant al timbre sense resposta; també els nervis de quan pujava l’escales amb una clau que mai havia fet servir a la mà i un presagi molt negre als llavis; ja havia passat tot, també l’ensurt de trobar-se’l mort. Ara només volia estar sola, per poder observar aquella mirada buida. Ja trucaria els pares; ara, sí, d’aquí un moment, però és que mai havia vist un mort de tan aprop. Un cop, a la carretera, n’hi havia un cobert amb una manta, però es va imaginar que allà sota només hi havia trossos de carn deformada. Però ara, l’avi, al llit, estava sencer, com sempre, però la cara se li havia tornat de fusta, de fusta seca, a punt per cremar.

Van arribar dos mutants més, amb l’habitual debilitat emmascarada. Els cossos fràgils, a punt de desintegrar-se amb una simple bufada o un cop de dit, però amb la pell coberta de llagues i crostes el suficientment horribles com per que ningú s’atrevís intentar-ho. Van entrar a la bodega i en van sortir amb una ampolleta d’aigua plena de moscatell i una llauna de cervesa. Van asseure’s al portal de la colla, al costat de l’afortunat que aquell dia havia sigut el primer en rebre hora. Ella va tornar al balcó en veure com una cigarreta volava davant del seu nas. Del portal va pujar un Gracias d’ultratomba.

Havia tirat una cigarreta a algú del carrer? No s’ho podia creure. Oh, què generós! De veritat que aquell dia s’estava cobrint de gloria. Tot el dia fent-se el gendre perfecte: saludant als veïns que baixaven corrents en assabentar-se de la notícia; dient-li al jutge que tranquil, que expliqués els passos a fer, que ell ja se’n feia càrrec; acomiadant a aquella tieta-àvia que està com una cabra i aquells cosins que ella ni tan sols recorda com es diuen. ¿Que és que ell no tenia la seva pròpia família? I amb els pares, tan cordial, mentre l’agafava de la mà, com dient-los que no es preocupessin, que ell ja vetllava per la seva filla. I ells tant contents, però dissimulant, que tenien un mort pel mig i no era qüestió de posar-se a somriure. Perquè, si no, ¿a què venia que el pare deixés de banda per un moment els ulls plorosos i li digués que si que se’l tenia ben amagat? ¿I la mare? ¿Amb aquell còmplice ja m’explicaràs, en un altre moment, eh? ¿I què volia que li expliqués? ¿Que a aquell noi tant educat li encantava escórre’s a sobre de la seva filla? ¿I que ho havia fet al seu llit, quan van marxar a Menorca, al mateix llit on ves a saber que feien ells, si és que encara feien alguna cosa?

Ja s’havia aplegat tota la tribu i començava el tripijoc de monedes i pastilles. Els murmuris anaven pujant de to. S’anava fent fosc i, un dia més, els efectes no eren els desitjats; creixia l’angoixa, la impaciència per aconseguir beguda o alguna càpsula extra amb què intentar esquivar el fracàs. De dins arribaven els renecs de la mare, que li deia pel telèfon al pare que on coi eren els papers i les claus del nínxol que se suposava que havia d’agafar, que no hi havia manera de trobar-ho. Ella ho sabia, o s’imaginava: a la capsa metàl·lica del calaix de la panera, on si no? Però no tenia ganes d’entrar a ajudar-la. Si ho trobava, anirien cap a la funerària i aquí a la fresca s’estava molt millor. Volia fumar una altra cigarreta, però no, que hauria de demanar-li foc i potser li donava per tornar a deixar anar alguna altra gràcia lapidària. Estava millor així, calladet, concentrat en llegir i enviar missatges pel mòbil.

Amb qui parlava? Segur que li deia a algun amic que ara no podia quedar, que ho entengués, que havia d’estar amb ella, que estava molt afectada, que ja s’hi afegiria més tard, al bar de sempre. Doncs a veure fins on arribaven aquelles sobtades mostres d’amor, que no se sabia a què venien. Sí, li diria que aquella nit no sortís amb els amics i que es quedés a dormir a casa seva, que, donades les circumstàncies, als seus pares no els importaria. I ell acceptaria el sacrifici, condescendent, fent veure que de mala gana, però segur que aniria trempat des del moment que li proposés. I quan arribés la nit, quan ja s’hagués adormit tothom, ell allargaria el braç per sota els llençols, com una serp llefiscosa, i, com qui no vol la cosa, li començaria a tocar els pits, preguntant-li si dormia. I és clar que dormiria, i s’incorporaria indignada i li diria que era un pervertit i un egoista i que si s’havia oblidat de que se li acabava de morir l’avi i que li importava una merda si els sentien els seus pares i començaria a cridar i els pares cridant també, que què passa.

Al portal apareixien les primeres discussions, encara amb poca cridòria, però el suficient perquè ella comencés a percebre les veus. Allò li sonava familiar, com el soroll que venia de l’interior, el típics cops amb què la mare obria i tancava calaixos i armaris, per deixar clar que n’estava fins el monyo i que no era ella qui havia de buscar coses que algú altre ha perdut, sigui el pare, el Sergi o, tu, nena, que ja ets grandeta. Va sospirar i va girar el cap, dubtant si finalment entrar a donar-li un cop de mà. La seva mirada es va creuar amb la d’ell, que la fitava amb un somriure d’orella a orella.

I aquest què li passa? Idiota no, subnormal total. Deu estar fantasiejant a veure si el pare em torna les claus, calculant quants dies necessitaré per oblidar que l’avi dormia en aquest llit tan gran. Clar, per això estava tan amable, fent veure que s’interessava pels racons de la família, però en el fons anava calibrant els avantatges d’aquest pis tot buit per nosaltres. I per la Sònia, o la Simona, o les dues, que aquest es creu que també deuen estar al caure. Doncs ja pot anar-se fent a la idea: jo, ni boja. Què es pensa? Només em faltava això. I, a més, que t’hi jugues a què l’àvia ressuscitava per enxampar-nos in fraganti i fotre’ns la bronca; a ell no, clar, pobre víctima, tota per a mi, que segur que era culpa meva, com aquella vegada. La molt guarra!

D’allò ja feia molts anys, quan l’àvia encara caminava. Finalment, havia aconseguit anar al concert de Bon Jovi. Havia sigut molt difícil convèncer els pares, però havia valgut la pena. Primer, el pare, que no podria baixar a Barcelona a recollir-la després del concert, perquè havia de matinar per anar a Madrid per no-sé-què de la feina. Després, la mare, que no li digués mentides, que aniria al concert amb la Marta i es quedaria a dormir a casa seva, perquè havia parlat amb la seva mare just aquell matí, i la Marta no hi anava, que estava castigada perquè l’havien enxampat fumant porros a l’institut. Quina estúpida, la Marta, si era veritat allò, ja la podia haver avisat. I el Sergi partint-se de riure i ella vinga a plorar i a fingir atacs d’histèria. Per sort, va funcionar, i al final el pare va posar pau i va suggerir que es quedés a casa els avis. No se li havia acudit, i tampoc li feia molta gràcia la idea de dormir en aquella habitació perfumada de naftalina, però era millor que res. L’avi portava un parell de setmanes a l’hospital, després del primer avís del cor, i l’àvia es passava el dia i la nit vetllant-lo, per molt que ell li recriminés aquell sacrifici estúpid. Com a mínim estaria tranquil·la. Tot un pis per ella sola.

Quan va entrar, just en tancar la porta, va adonar-se’n que portava un pet que no s’aguantava. Parat a taula, el sopar que li havia deixat preparat l’àvia. Però a quina hora es pensava aquella dona que eren els concerts? Només de veure aquella sopa de galets, tan freda que ja feia gelatina, li van entrar arcades. Va intentar recollir-ho tot, però estava massa marejada. Va arribar ensopegant al llit i va començar a despullar-se. Sí que anava borratxa, ni tant sols s’havia adonat que portava els sostenidors descordats. Quina vergonya. I aquell noi, com es deia?, quina manera de magrejar-li, semblava que estigués fent panellets. Però era guapo, amb aquella melena, semblava en Jon, i ja n’aprendria, podria ensenyar-li: mira, així, poc a poc, amb el palmell, només fregant , i ara, veus, amb els dits, prems aquí una mica. Déu, per ser tan inepte l’havia posat ben calenta. Estava xopa xopa, però allò era d’abans o era d’ara?

Potser s’hauria d’haver quedat amb la Marta, al pis d’aquells. No, massa problemes. Ja en tindria prou si s’assabentaven que havia anat al concert amb aquella boja que s’havia escapat de casa. I, a més, a saber que estarien fent ara. Segur que la Marta ja ho estava fent, si és que era veritat que ja ho havia fet. I ella s’hagués quedat allà com una estúpida, parant-li els peus a l’altre, perquè després d’aquell cinturó que tant se li travessava segur que venia la cremallera. Quin bitxo, estava clar el que volia, i ella vingui a dir-li que no, que sí, que les tetes sí, però només les tetes. Però era guapo, sí, clavat al Jon però amb la nàpia una mica més grossa. Vinga, va, com a mínim allò s’ho mereixia.

Va iniciar amb decisió el perible cap a la seva postura preferida, però només de posar-se bocaterrosa el cap ja li va començar a donar voltes. Allò no ho veia gaire clar, m’hauria d’aixecar amb una única embranzida. Un, dos i tres. Quan va estar dreta de genolls, va notar que el sostre se li venia a sobre i va caure de quatre potes. Potser així, tampoc està tan malament, si no em pesés tant el cap. I aquell coixí? Uf, que lluny. Va deixar caure el tors. Com tiben! ¿Què li passava a la goma d’aquelles calces? Va tornar a estirar-se bocaterrosa. O és que estic gorda? Va donar-se la volta, panxa enlaire. Potser si se les treia. Va intentar fer el pont, però amb el cul no podia. Em sembla que se’m passa. Va girar-se una mica i va doblegar una cama. Però què faig? Al llit dels avis; estic malalta. Va aconseguir alliberar-la. Va doblegar l’altra. Em sap greu, Jon, ho sento. Allò estava mort, ja no hi havia res a fer. Millor demà, eh? Sí, a la dutxa.

En sentir la porta va obrir un ull; en tornar-la a sentir el va tancar. El seu cervell era un immens pantà on algú se les manegava per deixar sentir les seves petjades. Devia ser un gegant; un monstre, probablement. “¿Què fa la sopa per terra?” Tampoc feia falta aixecar la veu. Va obrir els ulls. La llum que entrava pel balcó li cremava les parpelles. Poc a poc va anar retallant-se una silueta, amb el foc rebotant-li a l’esquena. L’àvia l’observava fixament, clavant-li la mirada, severa. Quan es va assegurar que ja havia obert els ulls, va començar a resseguir amb la vista el seu cos nu, de dalt a baix, fins que s’aturà a les calces embolicades al turmell. “Què fas així, com una puta?”. Sense esperar resposta, va anar a l’armari, en va treure roba neta per l’avi i va sortir de l’habitació. A l’altre extrem del pantà, el monstre va entrar al lavabo. En veure les vomitades, van començar els crits.

Qui cridava d’aquesta manera? Allò es deuria sentir per tot el barri; aquells insults que emmudien el rumor de la gentada, força intens, ara que ja era de nit, com la de cada dissabte, quan els joves començaven a passejar amunt i avall, d’un bar de copes a l’altre. Però aquell noi, o aquell home, perquè tenia la edat incerta dels vampirs, cridava tant alt que feia por. No te’n podies abstreure, i ella va treure el cap per la barana. Al seu costat, ell no deia res, tenia la cara de pànic de quan veus venir la topada però ja no hi pots fer res, perquès els frens no responen. No s’entenia molt bé què cridava aquell boig; només sortien sons pastosos d’aquella boca en la que les dents i la geniva es confonien. Semblava que li retreia alguna cosa a aquella noia famèlica amb un forat als pantalons, per on es veia mitja galta i un regalim de merda seca que desapareixia camal avall. Només estaven separats per un metre, però no semblaven poder-se moure, ni apropar-se per barallar-se. Es pegaven a crits, perquè quan ell li recriminava que l’hagués enganyat, que no li hagués portat allò que havien quedat que li donaria a canvi del seu pot de pastilles; quan li exigia que ara fes el fotut favor de tornar-li el pot, la noia va començar a cridar que no sabia de què cony li parlava. I potser era cert, i la noia no ho sabia. Però ella sí que ho entenia. Ara ho entenia tot. Aquells crits. Aquella vegada, al llit. Clar. L’avi. Avui s’havia dormit, havia dormit massa. Sí. L’avi no s’havia mort. Què fills de puta, aquesta colla de drogats! L’havien matat!

L’avi era molt jove aleshores, però allò no tenia cap sentit, perquè estava en un pis molt gran, com de l’Eixample, i que semblava ser seu; i ell no havia tingut pis propi fins gairebé els quaranta, quan va tornar de França, i, en cap cas, un pis a l’Eixample. Va començar a passejar per aquelles habitacions gegantines fins que es va trobar amb la vicepresidenta bevent un got d’aigua a la cuina ¿Què hi feia allà, aquella dona? I aquell noi amb tanta ploma amb qui xerrava, ¿qui era, un subsecretari d’estat? Ell no recordava treballar en cap ministeri, però estava clar que aquell parell estaven allí per ell. I la vicepresidenta aquesta, quina manera de mirar-lo. ¿Estava enamorada d’ell? Però si era una vella; o, en tot cas, ell era molt jove. I aquella mirada de devoció, de mare que li perdona al fill tots els pecats que mai hauria perdonant a cap altre home. Potser era la seva mare, però els pares havien mort feia tant, a la gran febre. De qualsevol manera, estava clar que l’havien portat allà per regalar-li aquell pis.

No volia anar a veure a l’avi. Aquella nit havia estat horrible; mai s’hauria pensat que fos tant difícil tallar amb algú. I en Jordi, primer plorant, després insultant-la, i, al final, suplicant un últim cop, de comiat. Que humiliant que havia estat tot; i ella allà sota, immòbil, mentre el notava empènyer amb aquella força, amb aquell odi que mai s’hagués imaginat. Ara volia estar sola. No volia anar a casa, perquè els pares començarien a fer preguntes. Però allà sola, pel carrer, es posava a plorar cada dos per tres. Tothom la mirava. Fins i tot algú li havia preguntat si necessitava ajuda. Sí, que fotés el camp, bàsicament. Volia estar sola, però ja que no podia, va anar a casa de l’avi. A més, li sabia greu fallar-li. No havia fallat cap vegada des que el va començar a visitar els dissabtes, després que morís l’àvia; i, tot i que potser només era una excusa per quedar-se a dormir la nit abans a casa del Jordi, aquella nova tradició la feia sentir feliç, feliç i responsable.

Quan l’avi va sortir de la cuina va saber que, d’alguna manera, la vicepresidenta i el noi havien desaparegut. Bé, així que el pis ja era seu. Va tornar a recórrer totes les habitacions. No s’ho podia creure: era immens. Quan li digués a la Lluïsa. Però era molt jove. Potser encara no estaven casats; potser ni l’havia conegut. Faltaven tants anys perquè anessin a aquell pis minúscul del barri vell, amb una sola habitació. ¿I si no hi havia hagut guerra i és que ell ara estava estudiant? Podria llogar habitacions als companys. Ves, quina sort. Aquella senyora feia una mica d’angúnia, però la veritat és que s’havia portat molt bé. De cop va notar olor de cremat. Estava fumant, però ell no fumava, no ho havia fet mai, però ara fumava, però aquell olor no era de tabac. Va començar a buscar el fum.

- Ah, ets tu, em pensava que ja no vindries –va dir l’avi des de la porta, esperant que pugés els últims esglaons–. Però que et passa? –va afegir en tenir-la al davant, amb les galtes plenes de llàgrimes seques.
- No res, és que…–. No va poder acabar la frase. Sabia que si intentava parlar, ploraria. I, per no plorar, necessitava concentrar totes les seves forces.

L’avi la va fer passar i la va abraçar. Què bé. Ara si que podria plorar a gust, però no podia.

- Què passa, nena? –la mirava als ulls, agafant-la per les espatlles–. ¿Que t’has barallat amb en Jordi?.

Sentir aquell nom va ser com una terrible cop de puny. L’avi se’n va adonar.

- Vine.

La va portar fins a la taula i la va fer seure. Ella es va quedar mirant el televisor apagat, amb aquell marc de fusta, era tan antic, d’abans de l’anar a peu, que diria l’àvia. Va somriure.

- Això està molt millor –l’avi somreia també, des de la porta de la cuina–. Jo anava a dinar ja, que avui he d’anar d’hora a l’associació. ¿Per què no menges alguna cosa? T’anirà bé. I, després, si vols, pots descansar una mica, eh? Quan et despertis, si no he tornat i vols marxar, només cal que tanquis la porta. Què et sembla?

- Bé, veus que bé –va afegir l’avi per donar per acceptada la proposta. Però ella no creia haver dit res, ni que sí ni que no. Havia assentit amb el cap? Era igual. Estava tan cansada.

A la fi, l’avi va trobar el foc. Era una petita fumera a una estora de la galeria, com si algú hi hagués deixat caure cendra encara calenta. Potser havia estat ell. ¿I si havia estat ell? Això li passava per posar-se a fumar, qui li manava? Va obrir el balcó i va penjar l’estora als estenedors. Quin pati d’illa més gran; segur que allò era l’Eixample. El vent va donar vida renovada al foc i l’estora es va convertir en un munt de flames. Valga’m Déu! Les flames van caçar la roba de l’estenedor del pis de sobre. Quin desastre! Em fumaran fora abans d’instal·lar-me al pis. Va mirar als balcons del costat. Ningú a la vista. Però allà abaix, uns pisos més avall, aquells nens, el miraven? Era una aula, el més segur que d’una acadèmia; els nens dels últims pupitres no feien cas del mestre, estaven girats cap al pati, amb les seves cares de postguerra borroses darrera el vidre. Però no el miraven a ell, miraven cap abaix. Què miraven? Va intentar treure el nas, però es va socarrimar un floc de cabells en voler veure més enllà de l’estora en flames. Tant se val, però d’allò què en feia; potser si tornava a entrar i tancava la porta, s’apagava.

Ella intentava clavar la forquilla en la mucositat d’aquella truita poc feta, d’aquella truita que plora, que també diria l’àvia. Pobre avi, segur que mai no havia entrat a una cuina abans que l’àvia tingués l’embòlia.

- Si no tens gana, no en mengis –va suggerir l’avi, assumint la seva culpa amb un somriure burleta, que s’esborrà en portar-se un tros de tomàquet a la boca–. Mmmm, la veritat és que se m’ha anat una mica la mà amb el vinagre.

Ella va començar a menjar, intentant no mirar com a l’avi li tremolaven les mans i la boca al beure amb el porró. Sabia que el molestaria veure’s observat, com aquell cop, quan va intentar ajudar-lo a escriure alguna cosa i ell va dir-li que el deixés en pau, que ja ho podia fer solet.

- Fas més bona cara –va dir, mentre deixava el porró a taula–. Ja veuràs com en un parell de dies se’t passa. En Jordi, bah, no té tanta importància. Ja ho va dir aquella, com era? El primer és el que més mal … No, era… El primer és el que més t’estimes, però el que pitjor et tracta. Una cosa així. No ho sé. Ho va dir una escriptora, no recordo com es deia, un día, a la tele. ¿I saps què va dir l’àvia? Va fer: “Ja, digue-m’ho a mi”. Suposo que es referia a que… Bueno, jo vaig ser el primer; el primer i l’últim.

Què li intentava dir ara? Tothom ho sabia, que si havia algú amb mala hòstia a la família, aquesta era l’àvia. Aquesta era la imatge que ella en tenia, la imatge de l’àvia quan caminava, quan va tenir la desgràcia de dormir-se borratxa i nua al seu llit i allò gairebé li costa no poder anar de vacances a Itàlia. I l’altra àvia, la de la cadira de rodes, ja no era maliciosa, però ja no era l’àvia. Era aquella altra senyora, aquella que va saber que mai tornaria a ser l’àvia quan va adonar-se’n que ja no recordava quina cara feia abans de l’embòlia. I aquella no tenia mala llet, però donava molta llàstima, que encara fa més ràbia. Com aquell dia a la residència, dinant, quan menjava aquells espinacs bullits, que se li quedaven enganxats entre les dents i, aleshores, amb l’única mà que podia fer anar, es va treure la dentadura postissa, li va donar la volta, se la va mirar de fit a fit, talment a punt de parlar-li, com si encara pogués parlar, com si les dues poguessin parlar i anessin a iniciar un diàleg, i aleshores se la va apropar a la boca i va començar a xuclar els fils d’espinacs dels dents postissos. Allò era fastigós, i feia més ràbia que llàstima, perquè a l’àvia no semblava importar-li, estava a un altre món, aliena a tothom, i si no fos perquè el cos a vegades li feia mal, ningú hagués dit que patia. Aquella dona havia fet i feia patir a tothom, i ningú diria que era ella la que patia o hagués patit mai, i encara menys per culpa del bo de l’avi.

- Aquí on em veus, jo de jove era un bon pajaro –va recordar l’avi per tancar aquella llarga pausa–. I quan vaig sortir del camp tampoc és que estigués molt centrat, que diguem-ne. Sí, li vaig fer passar magra, a l’àvia. Pobra Lluïsa, què et penses, que ella va néixer amb aquell caràcter?

Tot el silenci d’un gran desert va encabir-se al petit menjador. A ella ja li agradava, era tot el que necessitava. Però l’avi va tenir la impressió que estava fent poc per ajudar-la, que, de fet, l’estava deprimint més encara, que no anava pel bon camí.

- El que vull dir… –va dubtar si continuar–. El que vull dir és que ara, el que vingui ara, o els que vinguin, te’ls estimaràs menys, però et tractaran millor.

- Home, gràcies –a la fi ella deia alguna cosa–. Gràcies, però em sembla que m’esperaré una mica.

No es podia aguantar el riure. Havia funcionat. Ja era hora.

Quan l’avi va tornar a sortir al balcó, es va trobar que era a un gran terrat. Era gegant. I els dels veïns també. Aquella mansana era infinita, potser massa, fins i tot, per a l’Eixample. Va sentir veus i va apropar-s’hi. Dues dones estenien estores. Però si una era la Lluïsa. Què jove! I ell també. I l’altra? ¿No era l’Antònia? Per fi podria conèixer aquella amiga morta a Figueres, que només havia vist en aquell retrat, tot just un parell de cops, perquè la Lluïsa no el treia gaire, que li entraven ganes de plorar. Però ara estaven tots tres junts, tan joves, i elles li somreien mentre parlaven, com dient-li no t’apropis més, que estem parlant de coses nostres. Va girar cua i va començar a inspeccionar el terrat. Era tan gran que si podria jugar al futbol, allà dalt. I allò era seu? ¿I d’elles? Perquè vivien tots tres junts, no?

- Vinga, vine –l’avi es va aixecar de taula i li va indicar que el seguís a l’habitació–. Jo ara he de marxar, tu dorm una mica.

Van entrar a l’habitació. L’avi va sortir al balcó i va començar a deslligar de la barana el nus de la corda de la persiana. Ella es treia la roba, mecànicament, mentre mirava el retrat dels avis a la tauleta de nit. Del carrer va pujar una conversa vehement. “Què, ja hi tornem?” Va contemplar l’avi, afora, al balcó, subjectant la corda de la persiana, somrient mentre parlava amb algú del carrer. Va continuar despullant-se. La persiana va baixar com un cop de fuet i es va fer de nit a la cambra.

- Què, vols un pijama? –la veu de l’avi venia ara des del costat de l’armari. Va girar-se i va veure que la mirava, amb un pijama de vell a les mans. Estava asseguda al costat del llit, en calcetes i amb les mans començant a descordar els sostenidors. Es va quedar congelada.

- No, no, ja va bé així –va deixar anar amb un fil de veu, mentre es subjectava per darrera el sostenidors mig descordats i agafava del terra la samarreta que tot just s’acabava de treure.

- Sí, així millor, així estàs molt més maca.

L’avi seguia mirant-la. Es va començar a ruboritzar, mentre es tornava a posar, neguitosa, la samarreta. L’avi somreia.

- Ai, nena, no siguis bleda. Si a totes les dones us encanta que es diguin guapes.

Es moria de vergonya. Com se li havia acudit despullar-se així, tan alegrement, davant l’avi.

- Pots deixar obert el balcó? Fa molta calor.

Mentre l’avi desava el pijama i anava al balcó, va aprofitar per treure’s els sostenidors per sota la samarreta. Hauria d’haver anat més ràpid, si allò era tan fàcil, però ja feia tant de temps de les acampades de l’escola, havia perdut pràctica. L’avi ja estava al seu costat i ella tot just començava a treure els sostenidors per la màniga.

- Au, bona nit –l’avi va acabar d’estirar-li els sostenidors i els va deixar damunt de la pila de roba–. O potser hauria de dir bon dia? Vinga, que descansis.

L’avi li va donar un petó i va oferir-li la galta. Ella va punxar-se els llavis amb aquella barbeta aspra. L’avi va sortir de l’habitació.

Va estirar-se al llit. Estava morta. L’avi, desant la taula, fregant els plats, era cada cop més llunyà. El vent entrava pel balcó, dividit en petites brises en passar per les escletxes de la persiana. Aquelles alenades tenien ganes de jugar: passaven per entre els dits dels peus; després, cames amunt, per les cuixes i el pubis que els barrava el pas amb aquelles calcetes; però el que més els agradava era perdre’s per dins la samarreta i fer remolins, pel melic, pels pits, per les aixelles, i després sortir esverades cap el coll, les orelles, els ulls. Allò era el paradís. Quan l’avi va marxar, només de sentir la porta, va caure a la fina sorra d’una cala perduda, per ella sola, a l’ombra de les palmeres i amb el mar ventant-li el cos amb dolces onades.

Per entre els llençols, de l’altra punta dels camps de roba estesa, el crit de la Lluïsa va arribar horripilant. L’avi va començar a córrer cap a elles. Se les va creuar a mig camí, fugint espaordides, amb l’Antònia plorant que no, que un altre cop no. Anava a girar cua per seguir-les, però aleshores ho va veure. Només va ser un segon, però suficient per veure-ho. Un cos queia pel forat del pati d’illa. I en el curt instant que va estar al seu camp de visió, abans de desaparèixer avall, l’avi va tenir temps de veure que era una persona vella, segurament una dona, tot i que vestia roba vermella, massa moderna per a una persona vella, com a mínim quan ell era jove; però que en tot cas ja estava morta, perquè les extremitats li penjaven flonjes, o potser no, perquè entreobria una mica els ulls, potser estava drogada, o en un son profund.

L’avi va apropar-se a la cornisa. Abaix, al pati, desenes de cossos de vells i velles jeien morts, estampats contra el terra, apilonats uns sobre els altres. Un altre cos va caure. Aquest sí que estava viu; cridava. I va veure el què passava. De dalt d’un terrat, dues boges tiraven cossos amb eficiència fanàtica. Eren espantoses, com les monges de l’orfenat, però deu vegades més grans i el doble de peludes. La més jove, d’uns cinquanta anys, tirava els cossos estirats pel terrat, al seu costat; ancians que potser ja eren morts, però semblaven més aviat drogats, com per evitar que oposessin resistència. Perquè la resta, a l’altra banda, al costat de l’altra, que rondava la setantena però sens dubte era encara més forta; la resta estaven vius i conscients. Estaven en filera, asseguts, ja que no es podien moure, amb el cos paralitzat per tot tipus de malalties, i quan se’ls apropava, per agafar el següent, començaven a gemegar, a cridar, a pixar-se, a plorar, fins que un nou cos era llançat i tots callaven, esperant que aquella mala bèstia ja se n’hagués afartat.

Però no semblava tenir-ne mai prou i va apropar-se a la següent víctima, asseguda a una cadira de rodes. L’avi va adonar-se que era la Lluïsa, però allò no podia ser, perquè la Lluïsa acabava de fugir, i era molt més jove, moltes dècades abans d’acabar prostrada a una residència. I, a part, allò no podia tornar a succeir, perquè ho havia dit l’Antònia, ja havia passat, i era veritat, ell ja ho havia vist, allà, amb elles, no feia gaire, i després va sortir a la televisió, el cas de les infermeres assassines, i les havien detingut i no podia ser que les haguessin alliberat ja, si no feia res, potser unes setmanes. Però es repetia, allà estaven, de nou amb el seu ritual macabre, i la següent era la Lluïsa, ja no hi havia cap dubte. Quan la boja se li va apropar, la Lluïsa va començar a tremolar espasmòdicament, d’una manera rara, com la d’algú a qui li falten nervis i músculs, d’algú que pateix hemiplegia i tampoc pot parlar, perquè quan la Lluïsa va tenir a sobre aquelles mans ossudes, l’únic que va poder emetre fou un xiulet agut, com el de la llagosta al submergir-la en aigua bullint, viva.

L’ogre va alçar la Lluïsa com un sac. Just quan anava a tirar-la, es va aturar. Havia vist a l’avi i el desafiava amb el ulls en blanc i un somriure delirant del que penjava un llarg fil de bava. El reptava amb aquell posat d’il·luminada, del qui acaba de descobrir quina és la seva missió i pensa dedicar-s’hi amb tota l’energia del neòfit. L’havia vist i ara l’avi ho sabia. De sobte, era tan vell, i el seu cos pertanyia a aquella residència. Hi vivia i s’havia escapat. O hi havia viscut només un temps, però per a elles era igual, els pertanyia, era un fugitiu, i l’havien descobert. Era el següent. Ara ho sabia. I no es va poder quedar a veure què passava amb la Lluïsa. Ara vindrien a per ell. Va començar a córrer.

Les escales d’aquell edifici no acabaven mai i l’avi temia que no tindria prou forces. No sentia res darrera seu, però això no volia dir que aquelles no el seguissin. No podia aturar-se. La geometria del forat de l’escala anava arrodonint-se. Les baranes desapareixien i el buit era cada cop més gran i les escales més estretes. De fet, ja no hi havia esglaons, només rampes. Cada cop més primes, irregulars i relliscoses, del mateix fang que les parets, en les que ja no hi havia cap forat, i molt menys una porta. Havia d’aconseguir trobar una sortida, abans que allò s’acabés de convertir en un pou i ell, en una pedra llançada per veure a quina profunditat estava l’aigua.

Quan va entrar al pàrquing, l’avi va quedar enlluernat. A l’altre extrem, per la rampa, entrava una llum incendiària. O allò era el sol, i estava només una planta per sota del carrer, o eren les flames de l’infern, i ja n’havia arribat a les portes. Fos com fos, una multitud fugia per aquella rampa i va començar a apropar-s’hi, però un policia li va barrar el pas, cridant-li que què feia allà, que vinga, fora, ràpid, que no sap que hi hagut un atemptat. No s’ho podia creure. Una altra vegada la mateixa excusa. Tot allò dels terroristes ja començava a cansar-lo. Bé que ho sabia ell, de què anava allò, d’un parell de monges maníaques. Però, de qualsevol manera, clar que volia escampar la boira. El més ràpid possible. Però aleshores perquè no el deixava passar, aquell policia, que li agitava a la cara aquella llum groga, del tot fora de lloc, com si estigués al mig d’una carretera, controlant el trànsit. Sempre igual, amb aquests és impossible discutir, es posen un uniforme i ja es creuen no sé sap qui. Va desistir i va tornar enrere. Va veure un ascensor. Va entrar-hi.

El so metàl·lic de la porta en tancar-se va ser l’últim. Allà dins no se sentia res. Tampoc s’hi veia. La foscor més negra. I aleshores va saber-ho, aquella estava allà dins, esperant-lo. Ho va saber per l’olor, de budell rebentat, la mateixa que va sortir del seu cos en clavar-se-li la fulla. Va ser una ganivetada eterna, d’una una força brutal, que mai en tenia prou, ni en arribar al mànec, que també semblava voler entrar dins la carn, per confirmar que el cor s’havia esquinçat amb precisió criminal. I aleshores l’avi va saber-ho, ja estava, mai més es despertaria.

Es va incorporar amb un calfred. Aquell vent ja no tenia gràcia; estava gelada. Es va posar la camisa i va anar fins el balcó. Va aixecar la persiana, esperant l’escalfor de la llum, però no va rebre ni un raig. Era de nit. Quina hora era? Al carrer no se sentia res, només un grup de joves beguts cridant a la llunyania. Va sortir al balcó. No hi havia ningú, excepte aquell parell. Mai n’havia vist cap, però no feia falta, sense cap dubte, eren ionquis. L’un estava assegut al portal, enrotllat sobre si mateix amb una flexibilitat impossible, com d’esquirol, però amb l’aspecte agònic d’un colom moribund. Tenia la xeringa encara clavada al turmell. L’altre estava palplantat al mig del carrer. Estava tant clar que en algun moment havia començat a caminar com que ara ja era incapaç de fer ni una passa més. De tant en tant, el cos oscil·lava, potser responent a l’eco d’alguna llunyana voluntat, ja defallida, i aleshores s’inclinava d’una manera inversemblant, a punt de tocar amb el nas a terra, però sense aixecar els talons. I, d’alguna manera, estava clar que mai no cauria. No era com aquell borratxo que s’havia obert el cap davant de l’institut. Allò era una altra cosa. També depriment, però amb un punt d’insolència. Aquella obstinació fixa en en punt, al marge de tot, en el seu món, traslluïa certa arrogància, com un jonc que li diu al vent que el fa ballar que ell potser no es pot moure d’allà, però tu, vent, tu tampoc no em trenques.

- No tens fred, aquí fora? –la veu de l’avi va acariciar-li la nuca.
- Quin susto, em pensava que no hi eres.
- Com vols que no hi sigui. Saps quina hora és? Són les quatre de la matinada, filla, però és que t’he vist tan adormida, que m’ha sabut greu despertar-te. I al final m’he dormit jo també, llegint a la butaca. Ha trucat el pare; l’he dit que si no els trucaves, és que et quedaves.
- Gràcies.
- Què? Quina marmota. T’hauràs quedat ben a gust, no?
- Sí, i tant. Però he somiat coses estranyes –va matissar, recordant que les roques de la cala havien començat a mirar-la amb mala cara.
- Ah, vaja. Hauran sigut aquests?
- Com?
- Aquest d’aquí fora. Bé, aquests ja no. Aquests pobres, ja poca cosa, però durant el dia s’apleguen i no paren de cridar.

Un cotxe va aturar-se davant del ionqui, que li barrava el pas. Va començar a fer-li llums.

- No sé què de les drogues, una cosa d’aquestes, metadona li diuen, em sembla. Des que van obrir el centre aquest, es passen aquí tot el dia. Com aquest local està tancat i no els fan fora del portal, venen a asseure's aquí. I jo no sé que els donen, però no paren de barallar-se. Sempre acaben a crits, sobre tot a partir de la tarda. Cada dia el mateix, fins que a la nit se’n van, els que poden, i els altres, ja ho veus.

Va sonar el clàxon, un cop, després molts de seguits, però no reaccionava.

- La gent els tira de tot, però ells no es mouen. Aigua, llegiu, fins i tot un dia els van tirar un pot de mongetes. I la veritat és que a vegades venen ganes d’agafar una escopeta.

El conductor, un noi jove, va treure el cap per la finestra i va començar a insultar al ionqui. La seva nòvia intentava calmar-lo. Bé que podria ser en Jordi, així, fet una fura.

- Costa acostumar-s’hi. És impossible. Jo ja ni faig la migdiada. I m’he de tornar a lleva d’hora. Ara que ja no hi és la Lluïsa, que pensava que per fi podria dormir tot el que volgués, m’he d’aixecar aviat, ves, perquè aquests ja estan aquí, sí, a primera hora. I si t’agafen dormint, si t’agafen dormint, aleshores se’t colen als somnis, es colen i te’ls converteixen en malsons.

El noi va baixar del cotxe, va apropar-se al ionqui i va començar a sacsejar-lo. L’avi va dir-li que tranquil, que si no veia que aquell pobre no s’enterava de res. El Jordi, perquè n’era clavat, li va contestar que a vostè qui l’ha demanat l’opinió, iaio de merda.

Els pètals d’un gerani es van estremir amb la primera gota. Els crits havien disminuït fins a la simple discussió. Un parell de policies intentaven posar pau, però sense baixar de la moto, sense apropar-se a aquells extraterrestres, no fos que els enganxessin algun virus de l’espai exterior. La mare havia sortit al balcó, a veure què passava. Quan va adonar-se que la mirava, que ell també, els dos amb aquell esguard compassiu, va saber que estava plorant. La sal va començar a mullar-li els llavis.

- I ara qui regarà les plantes de…–. No va poder acabar la frase. No podia parar de plorar. No tenia forces. Sanglotava.

Va entrar corrents a dins, obrint-se pas bruscament entre aquell parell, aquells dos que competien a veure qui l’abraçava primer. S’ofegava, necessitava anar al lavabo. Però aquell pis tan petit era ara tan gran. Es perdia en la seva pròpia tempesta, com aquell cop amb en Jordi, en aquella excursió, queia tanta aigua que no es veia res per molt que fes anar l’eixugaparabrises. Però al final van sortir-se’n. I ella havia trobat el lavabo. I era molt petit, però amb tant espai, i tant aire, perquè aquells dos estaven fora. Ja podien parlar-li. Ben lluny. Ara només necessitava calmar-se. Deixar de plorar. Si seguia així, li donaria una sobredosi de llàgrimes. I ella no volia morir-se. Ni al lavabo ni al terra ni al sofà ni al llit. Ni dormint ni desperta. Ella no pensava morir-se. Mai. Els altres ja s’ho farien. Però ella, ni en un accident ni de malaltia ni oferint la seva vida per salvar la humanitat. Què s’havien pensat, aquella colla de farsants?. I què malament que dissimulen. El subnormal aquest, que es creu que s’ha enamorat de mi, però l’únic que li passa és que s’ha penjat de la seva imatge de nen bo. I els pares? Quina barra! Amb els seus diumenges de pastissos, de timbes de cartes i de jazz. Quin fàstic! Són iguals que aquests maleïts ionquis, amb les seves drogues. Què es pensen? A qui volen enganyar? Sí, ells també, si estan tots cagats de por.