Fum

chien andalusia

i am un

Van passar la nit plegats, de festa, i en arribar l'alba van haver-se-les a trets. Va deixar els cadàvers d'en Santi i en Pablo abandonats enmig del carrer i va enfilar cap a casa. Pel camí intentava esbrinar de quines de les tres armes haurien procedit les bales assassines. L'amoïnava no poder confirmar fins a quin punt ell havia estat partícip en la mort dels seus amics. Tampoc li agradava no tenir clar de quin canó havien sortit els trets que l'havien ferit a ell.

Va despullar-se davant el mirall. Una bala li havia fregat el braç dret amb poca esma. L'altra se li havia enfonsat al pit esquerre, a tocar del mugró. Va observar amb admiració el forat i va palpar-se l'esquena, a la cerca d'un orifici de sortida que ja intuïa que no trobaria. Va sacsejar el tors, per veure si el metall dringava dins seu.

Ara hauria d'anar al metge, a urgències, en diumenge. Li feia molta mandra i, a més, no sentia cap dolor. El que de veritat li venia de gust era encendre una cigarreta i contemplar com el fum se li escapava per aquell petit cercle, negre, sec, perfecte.