#01 Omniscient vs. Càmera

Omniscient

La bossa de patates fregides el va desconcertar. No hi havia de ser, allí, en aquell prestatge, en aquell paki, aquella bossa blava. La bossa de patates blava era cosa del paki de Junta de Comerç. Al paki de costat de casa hi havia molts tipus de patates fregides, però mai s’havia topat amb la bossa blava, ni a l’expositor de l’entrada ni al del fons, on s’amagaven les varietats de xips amb menys sortida.

En veure l’embolcall blau el dubte va paralitzar en Casimir Quintero al llindar de l’establiment. Ara hauria de començar de nou, una altra vegada. Hauria de tornar a decidir entre la bossa blava, amb patates ondulades, un xic dessaborides i massa olioses, però amb estries que ajudaven a què es desfessin a la boca, i la bossa vermella, amb xips no tan llardoses i més salades, però d’un cruixent perillós, que al menor descuit, si les mossegava amb molta ansietat, esclataven en mil fragments cantelluts que podien clavar-se-li a les genives com estelles.

El primer cop que va haver de fer front al dilema, quan va començar a comprar l’àpat d’emergència a l’Spar de Junta de Comerç regentat per pakistanesos, la solució va acabar venint per si sola. Al cap d’uns mesos van obrir el paki del portal de costat de casa seva. Ja no necessitava caminar quatre minuts i perdre’n tres més per decidir-se entre una bossa de patates blava o una de vermella. És cert que a vegades trobava a faltar les neveres de l’Spar de Junta de Comerç, plenes d’exòtics peixos gegantins, que amb l’esguard congelat li parlaven d’oceans i dietes totalment incomprensibles. Però, al cap i a la fi, tot allò no era més que nostàlgia pedant. No els trobava a faltar pas, aquells cadàvers pelats de fred. De fet, només els va veure una vegada, un dia que havia decidit comprar-se un gelat en comptes de patates per esquivar així l’elecció entre la bossa vermella i la blava. Quan, desprevingut, va córrer la tapa de vidre entelat d’un congelador i es va topar amb els ulls immòbils d’un catxalot guaitant-lo amb indiferència fúnebre, va deixar anar un crit esmorteït i va sortir de la botiga a corre-cuita, mentre el dependent, sorprès, tot i que no el va prendre per un lladre perquè tenia a en Casimir i a la seva dieta ben clissats, li cridava ‘¿No quieres patatas, amigo?’

------

Càmera

Casimir Quintero es va aturar al llindar del paki del portal de costat de casa seva, barrant el pas al petit establiment; un estret passadís flanquejat per prestatgeries i neveres plenes a vessar. Hi va romandre una bona estona, sense treure l’ull d’una bossa de patates fregides blava de l’estant superior del primer expositor de l’esquerra. Va abaixar la mirada cap a la bossa de xips vermella que hi havia dos prestatges més avall i després va tornar a fixar-se en la blava.

Un borratxo el va empènyer i va haver de moure’s un parell de passes per deixar-lo passar, fins quedar arrambat contra l’expositor de les patates. Va seguir amb la vista clavada a les bosses mentre l’home ebri, calb i corpulent, s’endinsava pel corredor, on va començar a remenar les estanteries i a taral·lejar la cançó que sortia distorsionada pels bafles petats de dos altaveus ocults entre les mercaderies.

“A ella le gusta la gasolina. Dame más gasolina”

El caixer de l’entrada va treure el cap per sobre el taulell, observà uns segons el borratxo i va alertar amb un un xiulet a un company, que sortí de darrera del frigorífic d’embotits i formatges del final del passadís i li va dir que si no havia de comprar res, marxés.

Finalment, en Casimir va treure la bossa de patates fregides blava de l’expositor. Se la va mirar de ben a prop una estona i la hi va tornar a deixar. Es va ajupir i va agafar la vermella. Li va donar una ullada i també la va tornar a desar. Va aixecar-se, engrapà de nou la blava i es girà cap a la caixa, on el borratxo discutia ara pel preu d’una llauna de cervesa i comptava monedes d’un i dos cèntims que es treia de les butxaques.

Va esperar el seu torn contemplant com la calba de l’home refulgia sota els fluorescents que il·luminaven la botiga. Després alçà una mica més la vista i repassà els pòsters de la paret, mig tapats per ampolles de lleixiu i rentavaixelles: en Ronaldinho, la Betty Boo, en Jack Sparrow, en Che Guevara i la Shakira.

“Amigo…”

El borratxo ja havia marxat.

“…también tengo bolsa roja, si quieres”.