Gombrich

Hello?

I'm Sorry

I

–Si? Digui?

–Hola. És la biblioteca de l’Ateneu?

–Sí. Bona tarda.

–Bona tarda. És que acabo de rebre un correu vostre. Potser me l’ha enviat vostè?

–Sí, pot ser.

– Miri, és que he rebut aquest correu que em diu que he de tornar un llibre.

–Si?

–Vull dir que he de tornar un llibre que no tinc, que jo no he tingut mai.

–Mmm, això no pot ser.

–Dona, ja li dic jo, que no el tinc.

–A veure, em diu el seu nom.

–Sí, Casimir Quintero Terán.

–Toran?

–No, Terán

–Ja. Sí que li he enviat jo, el correu. Aquí està. E.H. Gombrich. In Memoriam. Congreso Internacional.

–És que jo no el tinc, aquest llibre.

–Home, aquí diu que el té vostè.

–Però si jo no sé ni qui és, en Gombrich aquest?

–Miri, si l’ordinador diu que vostè se l’ha endut en préstec, és que l’ha agafat.

–Bé, és per això que li truco, per intentar solucionar-ho. Jo no me l’he emportat mai, aquest llibre. És un error.

–De debó? Els ordinadors no s’equivoquen.

–Doncs algú s’ha equivocat ¿No pot ser que hagueu carregat al meu carnet un préstec d’un altre soci? Que hagueu confós dos números de socis?

–No, això és impossible. Els carnets van amb codi de barres.

–Doncs no ho entenc. L’única explicació seria que algú m’hagués birlat el carnet per treure el llibre. I jo el tinc aquí davant, el carnet. Deixant de banda que seria molt estrany que algú es robi un carnet per treure un llibre, no?.

–Sí, seria una mica estrany. Però està segur que no se l’ha endut mai, aquest llibre?

–Que no, que no. Escolti, que jo només he agafat dos llibres aquest any i cap d’ells era d’un tal Gombrich. Eren dos llibres de teoria del conte i ja els vaig tornar. Ara no me’n recordo del nom dels autors.

–No se’n recorda? I cap d’ells es deia Gombrich?

–Ai, que no. Un era argentí i l’altre català. Ho pot comprovar al meu historial de préstec.

–No em surt al seu historial. Només em surt en Gombrich.

–Doncs sento dir-li que ho tenen tot malament.

–I el tal Gombrich no serà l’argentí? A vegada els argentins tenen cognoms així, centreeuropeus.

–No, en Gombrich és un historiador de l’art britànic.

–Així que sí que sap qui és, en Gombrich?

–No, ho estic mirant per internet, per confirmar que no fos l’escriptor argentí.

–I no l’és?

–No. Aquí ho tinc. L’argentí era Anderson Imbert. I el català, Pagès-Jordà. Jo estic a l’Ateneu perquè faig un taller de conte. Per què m’hauria d’interessar un llibre sobre un historiador de l’art britànic d’origen austríac?

–No ho sé.

–És clar.

–I segur que no el té, el Gombrich?

–Redéu, que no!

–És que l’ordinador diu que el té vostè.

–No em digui. I com ho podem solucionar, això?

–Bé, hauria de retornar el llibre. Si no, no podrà tornar a utilitzar el servei de prèstec.

–Això és exasperant. Puc parlar amb algú altre?

–Com? Amb qui?

–No sé, amb algú que ho pugui solucionar.

–Es que per sobre meu només hi ha el director de la biblioteca. I què vol que li digui, el director? Dirà el que digui l’ordinador.

–Però vostè no se n’adona que això no té sentit.

–Miri, l’únic que podria fer és tornar a revisar les prestatgeries.

–Què vol dir? Tornar a revisar-les?

–Jo abans he revisat els prestatges, he vist que el Gombrich no hi era i per això li he escrit el correu. Puc tornar-ho a mirar.

–No ho entenc. No entenc res. No deia que va tot amb codi de barres. Si estigués a les prestatgeries, me l’haurien esborrat del carnet abans, no?

–És clar, per això no hi és, a les prestatgeries.

–I, aleshores, per què ho vol tornar a mirar? De fet, com és que ja ho ha mirat abans? No té cap lògica.

–És que potser vostè va deixar el Gombrich al prestatge en comptes de tornar-lo pel taulell. Hi ha gent que les fa, aquestes coses.

–A veure, el Gombrich jo no l’he tingut mai. Em sembla que ja li he dit. Però si l’hagués tingut, l’hauria retornat pel taulell.

–M’imagino que sí. Però és l’únic que se m’acut. Vol que torni a mirar els prestatges o no?

–Sí, quin remei. Però si no el troba?

–Ja li he dit, haurà de tornar el llibre o se li cancel·larà el servei de préstec.

–Doncs a veure si el troba, si no és demanar massa.

–Ho sento. Jo no puc fer res més. Ho miro i li dic alguna cosa. El seu telèfon és aquest que em surt aquí?

–Sí, clar.

–Sis zero sis zero vuit quatre dos?

–Sí, aquest.

–D’acord. Ho miro i li truco.

–Val. Gràcies. Adéu

–Adéu. Bona tarda.

II

–Si?

–Hola? Casimir?

–Sí, sóc jo.

–Hola, sóc de la biblioteca de l’Ateneu. Hem parlat fa un parell d’hores.

–Ah, sí. Ja ha aparegut, en Grombich?

–No.

–Com que no? Però ja has mirat les prestatgeries?

–Sí, he mirat les prestatgeries i també he parlat amb en Lluís.

–En Lluís?

–Sí, en Lluís Vicente, el director de la biblioteca.

–Ah, i què diu, el director?

–Diu que si no tornes en Gombrich no només se’t cancel·larà el servei de biblioteca sinó que també t’expulsaran de l’Ateneu.

–Perdona? Estàs de conya? No té gràcia, això.

–El que no té gràcia és la teva actitud.

–Com dius?

–Mira, he parlat també amb en Pere Guixà.

–Amb en Pere Guixà?

–Ara em diràs que tampoc no saps qui és, en Pere Guixà?

–És clar que ho sé, és el meu professor del taller d’escriptura. Però que hi té a veure, amb en Grombich i amb tot això?

–Casimir, serà millor que no et facis el llest.

–Però...

–Ja he parlat amb en Pere. Tot està ben clar.

–No. Gens. De debó, que no ho entenc. És un acudit?

–Escolta, estava amb en Lluís, després de revisar les prestatgeries, parlant del teu suposat problema amb...

–Suposat problema?

–Aquesta mentida de que no tens el Gombrich.

–És que no el tinc.

–Millor que callis. No ho esguerris més. Estava discutint la desaparició del Gombrich amb el director i ha entrat en Pere Guixà a la biblioteca.

–I què?

–Doncs que ell ha preguntat pel Gombrich?

–Pel Gombrich? En Pere?

–Sí, estava parlant amb en Lluís i de cop sentim com en Pere li demana a la meva companya el llibre d’en Gombrich.

–El mateix llibre?

–Sí. I ens ha explicat el què passa.

–Ho sento, em perdo.

–Sí, sí, dissimula.

–Collons, què no sé de què em parles.

–Mira, noi, no et passis. En Pere ens ha dit que volia saber si el llibre d’en Gombrich existeix, perquè un alumne seu n’ha escrit un conte i tenia curiositat per saber si el llibre és real o inventat. I, és clar, aquest alumne ets tu.

–Jo?

–Sí, tu. Per favor, no et facis l’orni, que fins i tot ens ha ensenyat el conte d’en Gombrich que has escrit.

– Però... si no pot ser. Si el conte no l’he acabat. Si encara l’estic escrivint.

–Ah si? Encara l’estàs escrivint? No, el conte ja l’has escrit. El tenim aquí, davant nostre.

–Que no, que encara l’estic escrivint.

–I com és, si encara l’estàs escrivint, que jo l’estic llegint. I que ja sé el què diràs, ara?

–Què?

–Veus, has dit “Què?”

–Què?

–Que és el que sabia que diries, “Què?”.

–Què?

- Això, “Què?”

- Què? Però què dius? Au, va, dona. No t’ho creus ni tu. No ho saps pas, el que jo diré ara.

–Sí, clar, i tu no saps qui és en Gombrich, oi?.

–Això sí que ho sé, ja t’ho he dit, ho he mirat a internet. I aleshores m’ha vingut la idea d’aquest conte que estic escrivint.

–Sí, el conte d’en Gombrich que ja has escrit. I, sincerament, se’ns fa difícil creure que diguis que mai has agafat el llibre d’en Gombrich, si has escrit un conte sobre ell.

–Bé, el conte, que, t’ho recordo, no he enllestit encara, no és exactament sobre ell; és més aviat sobre mi.

–Sobre tu... i en Gombrich. Sobre en Gombrich i tu.

–En certa manera, però jo tampoc sóc jo, ben bé.

–Si us plau, no m’atabalis.

–Es que és veritat, és així, fins i tot quan el protagonista té el nom de l’escriptor no és l’escriptor, sinó un personatge. Ho diu l’Imbert.

–Qui?

–L’argentí aquell, el del llibre que vaig agafar. Aquell llibre sí que me’l vaig endur. I el del català també. I els vaig retornar. Però el d’en Gombrich, t’ho juro, que mai l’he tingut a les mans. Que és que no sé qui és.

–Mira, això no cola. Tu has escrit un conte d’en Gombrich i ets el principal sospitós de tenir el seu llibre. No hi ha cap dubte.

–Però que no l’he escrit, que encara no l’he acabat.

–O el tornes o et fotem fora.

–Però no m’ho podeu fer això, que he pagat molts calés pel taller.

–No ens deixes cap altra alternativa. T’has passat amb la gracieta d’en Gombrich.

–Però, si us plau...

–Es molt senzill: si el tornes, et perdonem; i si l’has perdut, confessa i paga’l, que tampoc és un incunable el Gombrich aquest.

–Però és que jo no el tinc.

–I vinga.

–Que no el tinc, el puto Gombrich. Que no el tinc, que no el tinc! I, a més, això és il·legal. On s’ha vist, que s’expulsi algú per no tornar un llibre? Us hauria de posar una denúncia, de fet.

–Mira, si tens ganes d’empitjorar-ho encara més, tu mateix.

–Ep, que no m’agraden les amenaces.

–Ai, pobret. Posa-t’hi fulles.

–Jo no tinc perquè suportar-ho, això. És que no va enlloc. Arriba un moment, quan les converses es tornen així, que no hi ha cap altra solució que...

–Ah, si? Quina solució? És clar, ja la sé. Ara ho diràs.

–Que diré què?

–Diràs “quan les converses es tornen així, no hi ha cap altra solució que penjar”. I jo diré: “Doncs penja”. O millor dit, diré: “Doncs penjo jo, però en Gombrich, ens l’has de tornar”.

Diòxid

And now I’m drinking adult drinks

and now I have the time to think

that sex is so overrated

Al principi feien l’amor a totes hores. Dos o tres cops al dia. I cada vegada provaven coses noves. I, quan les provaven, s’excitaven encara més en explicar-se l’un a l’altre les coses noves que se’ls ocorrien i que provarien l’endemà. No s’adormien fins a altes hores de la matinada, exhausts de plaer i felicitat, abraçats en la posició en què els havia enxampat el darrer èxtasis, en una postura sovint força extravagant, però no per això menys harmoniosa. Així un dia darrere l’altre. Fins que es van enamorar.

Aleshores es van adonar que les coses noves que els quedaven per provar no les podien provar amb la persona estimada. Si menys no, si no volien posar a prova el seu amor. Eren coses que es proven millor amb desconeguts. I no hi volien pensar, en desconeguts, perquè s’estimaven, i només de pensar-hi ja se sentien culpables.

Van començar a fer l’amor dos o tres cops a la setmana. Gairebé sempre a la mateixa hora. Cada vegada provaven una postura diferent, però en cap cas era nova. Eren repeticions, coses que ells ja havien fet. Quan s’escorrien, com que s’estimaven, es deien algunes paraules d’amor i s’abraçaven en cullereta, malgrat que la posició ben aviat els va semblar incòmode, i no els facilitava el son, i es desvetllaven tot pensant que el que acabaven de fer no només era vell, sinó que mai no havia estat nou, perquè quan ho havien fet per primer cop entre ells, ja ho havien fet, abans que es coneguessin, amb altres persones, de les que es van enamorar, i es van convertir en parelles, o no, i van seguir sent desconegudes, i que les coses velles, per a què tornessin a ser noves, les haurien de fer amb desconeguts, amb els qui encara no les haguessin fet mai, i que ja posats, si s’hagués de recórrer a ells, seria millor aprofitar per provar coses realment noves. I en pensar en tot això, se sentien culpables, però sobretot cansats, perquè a l’endemà calia llevar-se d’hora i anar a treballar, i al final, tot i que s’estimaven, se separaven i cada un s’adormia a una punta del llit.

Van passar a fer l’amor un o dos cops al mes. Gairebé sempre en la mateixa postura. I quan enllestien, es donaven la bona nit i cadascú s’acomodava al seu racó.

Fins que una nit d’un dia qualsevol, d’un d’aquells en què no feien l’amor, l’un va dir a l’altre des del seu sector: “Ja no em desitges!”. I l’altre es va ofendre molt, i va recordar totes les vegades en què, darrerament, les seves proposicions havien estat rebutjades, per mals de cap, per feina, per cansanci. Va tenir la temptació de deixar anar una resposta grollera, però aleshores es va enrecordar també de les freqüents ocasions en què al seu torn havia defugit aproximacions de l’altre, per cansanci, per mals de cap, per feina. Va optar per fer que dormia i no dir res. Al cap d’una estona va escoltar com l’altre somicava, a l’altra punta del llit. Un desconegut mai no ho faria això, de posar-se a plorar. Es va sentir culpable. Va pensar en girar-se i sorprendre la seva parella amb una cosa realment nova, extasiant. Però allò seria impertinent i podria posar a prova el seu amor. A la fi, es va donar la volta i es va abraçar en cullereta. L’altre es va tranquil·litzar, va dir “T’estimo” i es va adormir ben aviat. S’hi va quedar enxampat, amb el braç sota l’axil·la, però no volia desempallegar-se’n per a què no es despertés. Tenia la cara arrimada a la seva nuca i gairebé no podia moure el cap. Sentia com el seu alè rebotava al clatell de l’altre i li passava de nou a la boca. S’ofegava. Es va adormir pensant com en seria, de ridícul, morir asfixiat amb la seva pròpia respiració. Però era feliç, estava enamorat, i el cert és que hauria estat molt pitjor haver aparegut mort en els braços d’un desconegut.

Blancafreunkenstein (capítol 1)

–Temps era temps, molts segles abans que els robots dominéssim el món, quan encara existien humans, nacions, monarquies, guerres civils i drets d’autor, la Carme –un espècimen de sexe femení– sortí de la dutxa –un hidroartilugi amb què les persones es treien la ronya–, posà el tocadiscs –un aparell sonor dels inicis de la tecnologia– i es dirigí nua –sense els draps que tapaven les vergonyes dels homes i les dones– cap al dormitori –la cambra que empraven els éssers inferiors per recarregar les bateries– a prep…

–A veure, Arturito –l’interrompé la Unitat Central de l’expedició a la galàxia UDFj-39546284–, em sap greu recordar-t’ho, però aquí tots els dispositius excepte tu som de darrera generació i tenim l’Enciclopèdia de l’Era Humana instal·lada.

–Disculpi, senyor, però faci el favor de dir-me pel meu nom.

–Que sí, R2D2, però de veritat que no ens calen, per entendre la rondalla, totes aquestes definicions de les coses anteriors al genocidi final.

–Va bé, senyor, ja reinicio...

>> Fa 213.457 anys, la Carme sortí de la dutxa, posà el tocadiscs i es dirigí nua cap al dormitori a preparar-se per la cita de les nou a l’Oliana amb en Quim, el flabiolaire de la Principal de Peralada. Contemplà al mirall les imperfeccions del seu cos i somrigué en pensar que en unes hores cada racó de la seva pell gaudiria d’aquelles mans tan virtuoses. S’hi apropà per donar una ullada als mugrons turgents i descobrí òxid a les vores del mirall. Les taques van fer-la recordar el seu marit, que odiava l’atrotinat mirall d’antiquari, i com en Pedro li digué que per fi la perdria de vista, aquella andròmina que els feia veure vells, quan l’abandonà per una jove neurocirugiana a qui havia deixat embarassada d’una criatura que quedaria orfe poc després.

>> Intentà concentrar-se en la cita, però ara, la Carme, al mirall, és veié flonja, pansida. Pensà en la nena nascuda de la infidelitat, a qui va haver d’adoptar quan la parella de traïdors es despenyà amb el cotxe pel camí de ronda de S’Agaró. Ja tenia disset anys, l’Areta, i saltava de llit en llit amb aquell ridícul nom de cantant negra i gorda, precisament ella, tan menuda i blanca que dormia amb llençols de colors per a què els amants no la confonguessin amb un coixí. Bah, la precipitada i inexperta luxúria juvenil. La Carme desafià el fidel mirall amb un somriure. Va, digues, qui és, en aquesta casa, l’autèntica reina del sexe?

>> El telèfon mòbil respongué. Era l’Areta, que no vindria a dormir, que tenia una cita a Peralada i li havia agafat el cotxe.

>> La Carme s’observà la cara de disgust al mirall i es preguntà si realment tenia motius per preocupar-se o només eren cabòries.

>> El mòbil contestà de nou. Era en Quim, que no podia baixar a Barcelona i que havien d’anul·lar la cita perquè la furgoneta de la cobla s’havia espatllat.

>> En lligar caps, la Carme agafà el pintallavis i escrigué PUTARETA al mirall. Anà corrents fins a l’estudi i buscà a una vella agenda el telèfon d’un caçador de porcs senglars que va conèixer quan treballava d’script a Un cos al bosc. Marcà el número. Ningú no contestava. Potser havia canviat de casa. O ja era mort. Feia molts anys des de la darrera vegada que van parlar, quan li pagà l’acordat per matar en Pedro i la seva amant. A la fi, van agafar la trucada.

>> Hola Jaume, sóc la Carme. Tinc una nou treballet. Una joveneta. Aquest cop el penya-segat no funcionaria. Massa sospitós, un altre cotxe. M’entens? Millor al bosquet de l’estany de la Muga. 5.000 euros. No, 6.000, perquè vull que em facis la factura amb el seu cor. Sí, no diguis res, ara. Ens podrien estar gravant la conversa. Aquestes maleïdes màquines, no te’n pots fiar, d’elles, seran la nostra perdició. No m’entens? Tranquil, quedem per parlar-ne, d’aquí dues hores a l’Oliana, que ja hi tinc taula reservada.

Ventafronkenstein (capítol 6)

Jo plego, de debò. Això de cap del gabinet de comunicació d’en Kim Jong-Un, l’hereu al tron de la República Popular Democràtica de Corea, acabarà amb mi. El millor que em pot passar ara és que 150 mil membres del Partit dels Treballadors m’afusellin en harmoniosa coreografia al bell mig de l’estadi Primer de Maig.

El ball al palau de Kumsusan va anar força bé, segons el guió establert, però ahir em vaig llevar amb una ressaca històrica, per les drogues que el príncep –que així vol que l’anomenin– em va fer prendre per acompanyar-lo. A sobre, en Jong-Un va desaparèixer i en Wallace i en Barry, els meus millors becaris, no van ser capaços de trobar-lo malgrat recórrer tots els bordells de Pyongyang. Al final vaig haver de fer un comunicat en comptes de la roda de premsa en què en Jong-Un havia d’anunciar que s’havia enamorat d’una desconeguda (la Choi Soo, és clar), mostrar una sabateta kkotsin (talla Choi Soo, per cert) i jurar que l’emprovaria a totes les joves del país fins retrobar el seu amor (cosa prevista per aquesta tarda).

A les cinc de la matinada m’ha despertat en Barry a crits. En Wallace ha trobat en Jong-Un a la casa dels Choi-Park! Què diantre hi feia, a la cabana de Namp’o, tantes hores abans del pactat! Hi hem fet cap a tota velocitat, però hem trigat tres hores perquè no hi ha qui entengui els senyals de circulació en Hangul.

En arribar, la caravana dels periodistes ja envoltava la barraca. Per sort, els goril·les d’en Jong-Un els tenien a ratlla. En creuar el cercle de la premsa, la Gretchen Carlson, una reportera amb qui vaig tenir una aventura, m’ha somrigut burleta, indicant-me amb el cap la cabana, d’on sortien uns miols esfereïdors. En Wallace ens esperava al llindar, molt excitat.

–Uf, és com el yuvutu, però en viu i en directe!

I ho era! Inenarrable! Al terra del menjador, sobre els seus vestits hanbok, jeien nus en Jong-Un i les bessones Choi-Park. En concret, en Jong-Un estava de genolls, envestint per darrera a la Yoon, de quatre grapes i amb el cap a l’entrecuix de la Ha-Neul, estirada panxa enlaire. Al sofà, la mare Mi Hwa feia un sudoku.

–Ai, senyor príncep, però què féu?

–Ah, Ned, ets tu, passa, que aquí necessitem ajuda. Au, vinga, no siguis tan britànic, vine, que la Ha-Neul troba que no està prou assistida.

–Però s’altesa camarada, no voldria esguerrar-li tan romàntica cita, però d’aquí dues hores ha de calçar el kkotsin a la Choi Soo i anunciar que s’hi casa.

–La pallussa aquesta que no vol afegir-se a la festa i s’ha tancat a la cuina?

–La nostra germanastra és una estreta –ha afegit la Ha-Neul.

–Repffrimida tdhe mferdça –ha deixat anar la Yoon entre quatre llavis.

–Ptse –ha espetegat la mare.

He entrat a la cuina. La Choi Soo estava arrupida a un tamboret davant dels fogons, amb una caixa de llumins a les mans.

–No us apropeu! –ha cridat entre sanglots–. Això és massa. Jo sóc molt patriota, però aquesta humiliació no estava en el tracte. Després dels càstings que he hagut de passar. No us apropeu... o ens mato a tots!

He vist que els fogons tenien el gas obert, probablement de feia hores. M’he apropat i la Choi Soo ha encès un misto. No ha passat res.

–Pobreta, que no saps que l’embargament fa mesos que ens ha deixat sense gas?

Una hora, he necessitat per fer-la recapacitar! Cada cop que creia aconseguir-ho, del menjador arribava un estrident orgasme bessó i havia de recomençar. Al final, l’he convençuda amb més wons dels acordats i la promesa de dotze happy meals de contraban.

He aprofitat un moment flàccid d’en Jong-Un per aturar l’orgia i fer sortir tothom al carrer. He anunciat que el príncep es disposava a emprovar el kkotsin a les súbdites 213.454, 213.455 i 213.456. Un corresponsal ha preguntat per què no havien pogut veure les 213.453 anteriors. En Jong-Un estava tan delerós de trobar la seva estimada que li havíem perdut el rastre. Però si porta aquí des que va acabar el ball. L’he acusat d’espia sud-coreà i he manat empresonar-lo.

En Jong-Un ha emprovat el kkotsin a la Yoon i la Ha-Neul, que en alçar la cama han deixat entreveure la nuesa sota el hanbok. Per descomptat, els anava petit. Aleshores ha estat el torn de la Choi Soo, sense depilar i amb les ungles del peu més negres que el meu futur. Quan la sabateta li ha calçat, ha començat a plorar com una histèrica. Tant de bo ho hagin interpretat com un senyal d’amor.

Els promesos han marxat a palau en limusina. Les germanastres també, però amb discreció, amb els goril·les. En dispersar-se el circ mediàtic, se m’ha apropat la Gretchen i m’ha dit allò que m’ha fet pensar que em vaig equivocar de bon començament, que hauria d’haver acceptat l’oferta del príncep de Bhutan.

- I tu, noi, esperes que se te’l cregui algú, el conte aquest?

Vino con frutillas (temps narratiu)

You're a disgrace to the concept of family

-Aquí va bé? –va preguntar la Laia, dempeus al costat de la taula més propera a l’escenari del Cinzano.

-No –respongué l’Ernesto amb cara de fàstic-, pero es la única vacía.

- Collons! Sí que estàs idiota aquesta nit! Si vols marxem…

L’Ernesto va buidar-se les butxaques de l’americana i tirà sobre la taula les claus, el tabac i l’encenedor. Posà l’americana al respatller i s’assegué. La Laia guaità uns segons com les faccions de l’Ernesto s’endurien a mesura que l’envaïa la ràbia, aquella ira que unes hores més tard esclataria a l’hotel en una violenta discussió, plena de crits, de no weís más, me tenís las bolas hinchadas, nadie te pidió que vinieses, de plors, de com pots ser tan fill de puta amb mi, que t’he acompanyat fins al cul del món i de poc que no em maten per culpa teva. No seria la típica disputa d’una parella de vacances, asfixiada per massa dies seguits de convivència sense pausa, sense una feina on descansar unes hores l’un de l’altre; no pas una d’aquelles baralles que, després de les sortides de to, s’acaben solucionant amb una mica de sexe. No, la discussió de l’Ernesto i la Laia, donades les circumstàncies del viatge a Xile, seria de tota una altra categoria.

- ¿Qué haces? ¿Te vas a sentar o no?

La Laia es va asseure a taula.

Van passar tot el sopar en silenci. L’Ernesto amb la mirada perduda en una chorrillana que va deixar a mitges i la Laia picotejant machas a la parmesana, mentre observava la telonera de la nit, una argentina sexagenària que deixava anar un reguitzell de tangos i boleros insípids.

A les onze en punt, com cada dissabte, va pujar a l’escenari l’atracció del restaurant musical: en Juan Tres Dedos y sus Secuaces. La clientela del Cinzano, turistes la majoria, esclatà en aplaudiments mentre els músics es col·locaven als seus llocs. La Laia agafà la mà a l’Ernesto, que seguia sense aixecar la vista del plat, però aquest va apartar-li molest. Un lent arpegi de guitarra va donar inici a l’espectacle.

- Los quiltros de Valparaíso duermen en cualquier lao, y yo ahora hago lo mismo desde que tú me has dejao…

L’Ernesto va alçar la vista i contemplà al seu pare al bell mig de l’escenari. Feia dècades que no el veia però no li va costar reconèixer-lo. Un intèrpret de valsos porteños que toca la guitarra amb una mà mutilada, amb només tres dits, no passa desapercebut. A més, al cap i a la fi, per més greu que li sabés, no deixava de ser el seu pare, aquell home, que ara cantava amb la mirada fixa en ell.

La primavera va arribar tard a Sewell el 1961. No va ser fins ben entrat l’octubre que va iniciar-se el desgel al cim del Cerro Negro, que deixà entreveure alguns matolls i clapes de roca fosca a la Cordillera. Uns dos-cents metres més avall, les nevades de l’hivern encara cobrien tota la colònia minera, amb els carrers i les escales ocults sota un metre de neu, convertits en estrets passadissos de glaç a cops de pica i pala. Al costat de l’església, un insòlit boldo, l’únic arbre del poblament, d’una resistència que el capellà que el cuidava mai s’oblidava de qualificar de miraculosa, començava a desempallegar-se del mantell blanc. Les fulles, alliberades de mesos de captiveri, tornaven a exhibir el seu verd immortal, el senyal que anunciava als miners i les seves famílies l’arribada de la nova estació.

Després de l’escola, desobeint un cop més els consells i les amenaces de les seves mares, l’Ernesto i el seu amic Tomás van treure els taulons de fusta del seu amagatall i van pujar a tirar-se en trineu al vessant de l’altre costat del pont de ferro, on la capa de neu sobre les pedres, de tan fina, era ja només gel dur, ideal per fer l’ase a tota velocitat.

Van deixar de jugar en sentir el rebombori de l’arribada del tren a la petita andana del poble. Observaven des de la distància com baixaven els viatgers, com eren benvinguts per les seves famílies, tot intentant reconèixer-los, fins que algú va cridar ¡Jueé, me recondeno, si es Juan sin dedo! La multitud es posà a aclamar joiosa a l’heroi, al jove que en rebre la indemnització de la Kenecott Corporation per haver perdut el dit petit de la mà dreta en un accident a la mina, els ho havia agraït amb la voluntariosa frase Ustedes los gringos son duros, pero nos hacen surgir, i se n’havia anat a Rancagua a descansar un mes, en teoria, perquè al final van ser dos i se’ls va passar de putes i borratxo.

En sentir el malnom del seu pare ressonar per la vall, l’Ernesto baixà corrents a rebre’l. El va trobar encara a l’andana, quan la gentada es dispersava, amb la mare penjada al coll, xiuxiuejant-li a l’orella amb expressió lasciva. L’Ernesto es va abraçar a les cames del seu pare. Aquest s’ajupí a l’alçada dels seus ulls amb un somriure. L’agafà de les espatlles i l’apartà una mica per observar-lo millor. En veure els pantalons plens de neu i fang, i les sabates, les botes noves que no feia ni dues setmanes que li havia enviat des de la ciutat, totalment malmeses, en Juan es va incorporar amb el rostre endurit per l’odi. La mare va intentar aturar la bufetada posant-li la mà a l’espatlla, però se la va treure de sobre amb violència, moment que l’Ernesto aprofità per sortir corrents. La persecució pel poblat no va durar més de tres minuts, però al nen, que a dures penes era més alt que les parets de glaç que vorejaven els carrerons, i no podia veure per on l’empaitava el seu pare, li va semblar eterna.

Quan a la fi en Juan enxampà el seu fill, no es va cansar de colpejar-lo amb el puny mutilat fins que les gotes vermelles van tacar el terra blanc. Aleshores deixà l’Ernesto allí tirat, amb la boca i el nas sagnant, mig inconscient, mirà amb indiferència entre la vintena d’espectadors aplegats al voltant de l’escena, reconegué el menjador comunitari, i hi entrà a demanar-se una copa de licor de contraban.

Després d’aquella pallissa, la primera, perquè abans només hi havia hagut bufes, res que no haguessin patit també els companys de l’escola, en van venir d’altres; noves estomacades, per a ell i per a la mare, els mesos que van continuar a Sewell. També més endavant, quan van acomiadar el pare de la feina per intentar estafar una altra vegada als patrons amb un nou accident fingit, per convèncer al Raimundo que li tornés a tallar un dit, aquesta vegada l’anular, esclafant-lo sobre el rail de les vagonetes amb una roca i una mica de gel anestèsic, i per ser tan idiota de demanar-li a un altre company que li fes una fotografia de l’heroïcitat per anar-ne presumint. Sí, a Rancagua, amb el pare sense indemnització ni feina, sense diners per anar al bordell, tot el dia tancat a casa begut, intentant tocar la guitarra amb tres dits, també van rebre hòsties a tort i dret. Fins que un dia la mare va dir prou, pensà tots els retrets i insults que li deixaria anar al seu marit, i finalment va fugir amb el seu fill a Espanya, a casa d’una tieta àvia, sense ni tan sols atrevir-se a dir adéu a en Juan.

Tot allò ho recordava, l’Ernesto, amb tots els pèls i senyals, però el que realment no podia oblidar eren els ulls d’odi del pare en fixar-se en les seves botes esguerrades. Aquells ulls, els mateixos de sempre, el fitaven ara, al Cinzano, plens d’una tristesa impàvida, mig suplicants mig insolents, sense treure-li la vista de sobre, ni per assegurar la digitació d’un acord ni per censurar amb la mirada a la turista europea a qui, davant l’excèntrica immobilitat de Juan Tres Dedos, li donava per cloquejar rialletes com una estúpida en comptes de limitar-se a murmurejar com la resta del públic que contemplava l’esfinx.

L’Ernesto va decidir acceptar el que considerava un desafiament i s’esforçà en aguantar la mirada al seu pare. Li va costar déu i ajut. Per moments defallia i pensava que no s’hauria d’haver assegut tan aprop de l’escenari, que potser hauria d’haver esperat que es buidés una de les taules del darrera. Aleshores s’animava i es convencia que la ubicació a primera fila era perfecte per dur a terme la darrera voluntat que la mare li havia suplicat al llit de mort. I de cop es posava a maleir la mare per haver-li endossat aquella bajanada. A més, tot plegat li estava costant un ronyó de la cara. I l’altre també, perquè la mare, quiero decir, la Laia, l’havia volgut acompanyar, o potser li havia demanat ell, que l’acompanyés, quan li va dir que havia d’anar a Xile a parlar un últim cop amb el seu pare. No l’hauria d’haver deixat venir, tot el dia preguntant pelotudeces, que si quina es la diferencia entre quiltro i perro vago o que si la Chabuca Granda era xilena o no. O potser li hauria d’haver explicat la veritat abans de convidar-la, que s’autoconvidés, i dir-li que parlar, el que es diu parlar amb el caballero ese, no era exactament el que havia de fer, que la seva mare li havia encomenat que li digués personalment tot, todito, el que en pensava d’ell i mai no es va atrevir a dir-li quan se le hicieron pocas las patas per fotre el camp. No, de fet, no li hauria d’haver dit res a la Laia, ná, ni pío, igual que mai no li havia explicat les tundas que havia rebut. Ni a ella ni a nadie. Cada cop que mencionava a Juan en sortia escaldat i acababa pa la zorra. Aquests catalans, més tancats que chorito de muñeca, i quan por fin els fas una confidència et surten amb una wevá que te deja pal pico. El gil d’en Pep, li cuentas que tu padre es un curao manco de mierda i et contesta que què guai, així que toca la guitarra amb el monyó com en Django Reinhardt.

Calia deixar els altres en pau i reconduir l’odi cap a qui realment se l’havia guanyat. Pensar en la cançó que cantava en Juan Tres Dedos el podria ajudar: Los quiltros de Valparaíso, la seva única composició original, que va sonar amb força a principi dels vuitanta a Xile i Perú, i fins i tot una mica a Argentina i Mèxic; un èxit que li va permetre girar una temporada, fins que els promotors el van engegar a pastar per alcohòlic i es va refugiar als tuguris de Valparaíso, on repeteix cada dissabte a la nit el nou himne decadent de la ciutat, posant-se meloso davant de quatre gringos que no saben que ese imbécil, quan va compondre el valsecito, a la joya del pacífico, només hi havia estat uns cuatro días de vacances. I aquella lletra cebollenta d’amant despechado, que el muy patudo va tenir la barra de dedicar a la seva dona (si incluso le mandó una carta), com dient-li et perdono y que la quería igual aunque se escapase y no le dejara acabar de matarla.

- Los quiltros de Valparaíso duermen en cualquier lao, y yo ahora hago lo mismo desde que me has abandonao.

Quan va acabar la cançó, el públic va emmudir en veure com una llàgrima creuava el rostre de Juan Tres Dedos, que seguia contemplant el seu fill, ara amb un somriure pur i sincer. L’audiència es disposava a trencar aquell silenci incòmode amb un càlid aplaudiment, reconfortant, reconciliador, però l’Ernesto, que havia aconseguit no retirar-li la mirada al seu pare en cap moment, se’ls va anticipar i s’aixecà amb estrèpit de la cadira.

- ¡Córtala, weon culeao, concha’e tu madre!

Va agafar un cendrer de vidre de la taula i el llançà contra en Juan. El projectil es va estampar al fons de l’escenari, entre un retrat de Gardel i uns estels daurats despintats, va caure sobre el teclat del pianista, i hi va rebotar un parell de cops fent sonar un demoníac acord atonal. Amb tot el restaurant astorat, per la sobtada agressió però també per la increïble falta de punteria de l’atacant, que errà la diana a només un metre de distància, l’Ernesto encara va tenir temps de fer un nou intent amb un got de vino con frutillas de la taula del costat abans de sortir corrents del local.

Alguns Secuaces de Juan Tres Dedos i un parell de cambrers van encerclar a la Laia, mentre l’encarregat anava a trucar a la policia. Ella no va poder parar de plorar des del moment en què l’Ernesto l’havia abandonada allí, i quan van arribar els agents al cap de mitja hora no va ser capaç de lligar dues frases coherents. A la fi, en Juan va sortir del camerino i alguns espectadors es van posar a corejar el seu nom. Ell els ho va agrair amb un somriure desmaiat i s’apropà als policies. Encara estava en xoc i ni tan sols s’havia rentat: tenia tota la camisa xopa de vi i un parell de trossets de maduixa entre els cabells. Els va dir que no passava res, que era la seva nora, una cosa de família, que no volia posar denúncia, i que la deixessin anar, que ja parlaria ell amb el seu fill.

- Juan, eres demasiado bueno –va acotar el baixista.

La Laia va deixar el Cinzano a corre cuita, morta de por, convençuda que una multitud la perseguiria per linxar-la i llançar el cadàver al Pacífic. Va trigar vint minuts en trobar el lloc on havien aparcat. El cotxe no hi era. Els curiosos que l’havien seguit una estona ja se n’havien cansat. Tremolant de fred i d’espant, va començar a caminar cap a l’hotel. Es va endinsar al barri del port, que era completament desert, excepte pels gossos del carrer que dormien a la primera cantonada que havien trobat, i ben aviat es va perdre.

En arribar a un antic edifici d’habitatges, que de lluny semblava abandonat com la resta dels d’aquella avinguda i que a la façana tenia escrit amb lletres gegantines CRISTO ES LA SALVACIÓN DEL MUNDO, va veure llum a un petit portal, sota un cartell que anunciava el Ministerio Evangelístico y Radial. Hi va entrar i a la sala d’actes del fons es va trobar el pastor, que fumava assegut a un racó, mirant la Teletón. Va pregar-li entre llàgrimes que l’ajudés a trobar un taxi. L’home apagà el televisor i li respongué amb un somriure que el taxi era ell.

El pastor va encendre la ràdio del cotxe. Havien interromput la marató benèfica per connectar amb les notícies locals. Després de donar les últimes novetats sobre la vaga del port de San Antonio, que havia deixat la badia de Valparaíso plena de vaixells i de records dels bons temps, la locutora anuncià que feia poc més d’una hora havien intentat assassinar, sense èxit, en Juan Tres Dedos en plena actuació al Cinzano.

- Pobre Juan –va sospirar l’improvisat taxista–. Es un viejo cantante. En algún momento pegó muy fuerte, pero creo que nunca llegó a España. Porque tu eres española, ¿cierto?

#02 Testimonis Vs. Quasi Omniscient

Testimoni

Quan en Quim em va preguntar què tal era la Carme, li vaig dir la veritat, que el fet d’haver-se quedat vídua als 45 anys, a les poques setmanes d’assabentar-se que estava embarassada, l’havia acabat de convertir en la persona més bona i més forta que havia conegut mai. Contemplada avui dia, dos anys després, ara que la Carme i la Laia són mortes, la imatge que tenia d’ella em sembla d’una ingenuïtat insuportable. Però, en aquell moment, l’elogi no era pas mentida. Com a molt, es podria dir que vaig exagerar una mica perquè era una bona amiga –la millor, de fet– i jo anhelava que en Quim es decidís a demanar-li aquella primera cita.

La nit que la Carme i en Quim havien quedat, jo tenia un sopar al Reno per tancar la redecoració d’una cadena de llibreries. Vam seguir de copes al Sutton i al final vaig acabar a un hotel amb un dissenyador argentí que parlava massa al llit.

L’endemà, en agafar un taxi, vaig veure que tenia el mòbil ple de trucades i missatges d’en Quim. La Carme no s’havia presentat i no li responia el telèfon. Vaig trucar-la un parell de cops, però tampoc no em va contestar. Vaig parlar amb els seus pares, per veure si havia anat a recollir la Laia abans d’hora. Els vaig dir que tranquils, que no passava res. Vaig fer un darrer truc a la Carme i, en seguir sense resposta, li vaig donar al taxista una nova adreça.

Després de pitjar cinc minuts el timbre, vaig entrar al pis de la Carme amb la còpia de les claus que tenia feia anys. Me la vaig trobar nua al llit, envoltada de diaris i revistes, tan absorta en la lectura d’un article que em va fer por treure-la de sobte del seu embadaliment. Em vaig posar a endreçar els papers, la roba i els pots de maquillatge escampats pel terra, fins que vaig veure el mirall. M’hi vaig apropar. Tenia les vores guixades amb pintallavis i una P escrita al mig.

- Hola Merche. T’agrada? Si vols te’l regalo.

En veure l’expressió de fàstic de la Carme reflectida al mirall, em vaig adonar que les coses anaven pitjor del que em pensava.

------

Quasi Ominiscient

En sortir de la dutxa, la Carme posà Tristany i Isolda i es dirigí nua cap al dormitori, a preparar-se per la cita. No havia quedat amb en Quim fins a les nou, però volia donar un tomb abans d’anar a l’Oliana. Agafà una brusa i una falda i les col·locà a la cadira, on ja hi tenia la llenceria de punta brodada. Contemplà al mirall les imperfeccions del seu cos i somrigué en recordar com a en Quim li ballava la panxa, feia dues setmanes, mentre jugava amb la Laia a la sorra. ‘Has de conèixer algú’, li havia dit la Merche, que sense dubtar-ho organitzà una paellada, a l’Escribà, és clar, tan sibarita ella, fins i tot el dies de platja.

El tarannà desimbolt d’en Quim li donava confiança. La cita d’aquell vespre era la quarta des que havia mort en Pedro, però la primera que podia acabar bé. I sabia què volia dir, acabar bé. Per primer cop en molts anys, sentir-se desitjada no la incomodava. Un pel nerviosa, en tot cas. Després de tan de temps sense fer l’amor, allò era com tornar a començar, com una segona primera vegada. De la primera primera vegada no aconseguia recordar-ne els detalls, només l’angoixa. En canvi, el primer cop amb en Pedro el recordava a la perfecció. La nit que la convidà al Liceu. Bé, el matí següent, que la nit se la passà contemplant com ell escrivia la crítica, rient en veure com algú tan jove posava a parir la soprano.

‘Ets idiota’, murmurà en adonar-se de la mala jugada de l’inconscient, d’haver posat la mateixa òpera de la primera cita amb en Pedro. Intentà concentrar-se, però ara, al mirall, és veié flonja, pansida. S’hi apropà per donar un cop d’ull a les potes de gall i descobrí l’òxid de les vores. Ja hi eren, aquelles taques? Sortien per què el mirall era vell o per què s’hi mirava una vella? S’aturarien si el fes servir la Merche o una d’aquestes que envellien de llit en llit?

Agafà el pintallavis de la tauleta sota el mirall i en resseguí les taques. En acabat, començà a escriure-hi PUTA, però la barreta se li trencà. Tirà els pots de maquillatge a terra i etzibà una patada a la roba. Anà corrents fins a l’estudi, despenjà el telèfon i apagà el mòbil. Apujà el volum del disc al màxim i agafà de la prestatgeria el porta-revistes de 1989. Tornà a l’habitació i escampà la premsa pel llit. El que necessitava ara la Carme era saber què n’havia dit en Pedro, exactament, de la Montserrat Caballé. En Quim bé ho hauria d’entendre.

#01 Omniscient vs. Càmera

Omniscient

La bossa de patates fregides el va desconcertar. No hi havia de ser, allí, en aquell prestatge, en aquell paki, aquella bossa blava. La bossa de patates blava era cosa del paki de Junta de Comerç. Al paki de costat de casa hi havia molts tipus de patates fregides, però mai s’havia topat amb la bossa blava, ni a l’expositor de l’entrada ni al del fons, on s’amagaven les varietats de xips amb menys sortida.

En veure l’embolcall blau el dubte va paralitzar en Casimir Quintero al llindar de l’establiment. Ara hauria de començar de nou, una altra vegada. Hauria de tornar a decidir entre la bossa blava, amb patates ondulades, un xic dessaborides i massa olioses, però amb estries que ajudaven a què es desfessin a la boca, i la bossa vermella, amb xips no tan llardoses i més salades, però d’un cruixent perillós, que al menor descuit, si les mossegava amb molta ansietat, esclataven en mil fragments cantelluts que podien clavar-se-li a les genives com estelles.

El primer cop que va haver de fer front al dilema, quan va començar a comprar l’àpat d’emergència a l’Spar de Junta de Comerç regentat per pakistanesos, la solució va acabar venint per si sola. Al cap d’uns mesos van obrir el paki del portal de costat de casa seva. Ja no necessitava caminar quatre minuts i perdre’n tres més per decidir-se entre una bossa de patates blava o una de vermella. És cert que a vegades trobava a faltar les neveres de l’Spar de Junta de Comerç, plenes d’exòtics peixos gegantins, que amb l’esguard congelat li parlaven d’oceans i dietes totalment incomprensibles. Però, al cap i a la fi, tot allò no era més que nostàlgia pedant. No els trobava a faltar pas, aquells cadàvers pelats de fred. De fet, només els va veure una vegada, un dia que havia decidit comprar-se un gelat en comptes de patates per esquivar així l’elecció entre la bossa vermella i la blava. Quan, desprevingut, va córrer la tapa de vidre entelat d’un congelador i es va topar amb els ulls immòbils d’un catxalot guaitant-lo amb indiferència fúnebre, va deixar anar un crit esmorteït i va sortir de la botiga a corre-cuita, mentre el dependent, sorprès, tot i que no el va prendre per un lladre perquè tenia a en Casimir i a la seva dieta ben clissats, li cridava ‘¿No quieres patatas, amigo?’

------

Càmera

Casimir Quintero es va aturar al llindar del paki del portal de costat de casa seva, barrant el pas al petit establiment; un estret passadís flanquejat per prestatgeries i neveres plenes a vessar. Hi va romandre una bona estona, sense treure l’ull d’una bossa de patates fregides blava de l’estant superior del primer expositor de l’esquerra. Va abaixar la mirada cap a la bossa de xips vermella que hi havia dos prestatges més avall i després va tornar a fixar-se en la blava.

Un borratxo el va empènyer i va haver de moure’s un parell de passes per deixar-lo passar, fins quedar arrambat contra l’expositor de les patates. Va seguir amb la vista clavada a les bosses mentre l’home ebri, calb i corpulent, s’endinsava pel corredor, on va començar a remenar les estanteries i a taral·lejar la cançó que sortia distorsionada pels bafles petats de dos altaveus ocults entre les mercaderies.

“A ella le gusta la gasolina. Dame más gasolina”

El caixer de l’entrada va treure el cap per sobre el taulell, observà uns segons el borratxo i va alertar amb un un xiulet a un company, que sortí de darrera del frigorífic d’embotits i formatges del final del passadís i li va dir que si no havia de comprar res, marxés.

Finalment, en Casimir va treure la bossa de patates fregides blava de l’expositor. Se la va mirar de ben a prop una estona i la hi va tornar a deixar. Es va ajupir i va agafar la vermella. Li va donar una ullada i també la va tornar a desar. Va aixecar-se, engrapà de nou la blava i es girà cap a la caixa, on el borratxo discutia ara pel preu d’una llauna de cervesa i comptava monedes d’un i dos cèntims que es treia de les butxaques.

Va esperar el seu torn contemplant com la calba de l’home refulgia sota els fluorescents que il·luminaven la botiga. Després alçà una mica més la vista i repassà els pòsters de la paret, mig tapats per ampolles de lleixiu i rentavaixelles: en Ronaldinho, la Betty Boo, en Jack Sparrow, en Che Guevara i la Shakira.

“Amigo…”

El borratxo ja havia marxat.

“…también tengo bolsa roja, si quieres”.