#02 Testimonis Vs. Quasi Omniscient

Testimoni

Quan en Quim em va preguntar què tal era la Carme, li vaig dir la veritat, que el fet d’haver-se quedat vídua als 45 anys, a les poques setmanes d’assabentar-se que estava embarassada, l’havia acabat de convertir en la persona més bona i més forta que havia conegut mai. Contemplada avui dia, dos anys després, ara que la Carme i la Laia són mortes, la imatge que tenia d’ella em sembla d’una ingenuïtat insuportable. Però, en aquell moment, l’elogi no era pas mentida. Com a molt, es podria dir que vaig exagerar una mica perquè era una bona amiga –la millor, de fet– i jo anhelava que en Quim es decidís a demanar-li aquella primera cita.

La nit que la Carme i en Quim havien quedat, jo tenia un sopar al Reno per tancar la redecoració d’una cadena de llibreries. Vam seguir de copes al Sutton i al final vaig acabar a un hotel amb un dissenyador argentí que parlava massa al llit.

L’endemà, en agafar un taxi, vaig veure que tenia el mòbil ple de trucades i missatges d’en Quim. La Carme no s’havia presentat i no li responia el telèfon. Vaig trucar-la un parell de cops, però tampoc no em va contestar. Vaig parlar amb els seus pares, per veure si havia anat a recollir la Laia abans d’hora. Els vaig dir que tranquils, que no passava res. Vaig fer un darrer truc a la Carme i, en seguir sense resposta, li vaig donar al taxista una nova adreça.

Després de pitjar cinc minuts el timbre, vaig entrar al pis de la Carme amb la còpia de les claus que tenia feia anys. Me la vaig trobar nua al llit, envoltada de diaris i revistes, tan absorta en la lectura d’un article que em va fer por treure-la de sobte del seu embadaliment. Em vaig posar a endreçar els papers, la roba i els pots de maquillatge escampats pel terra, fins que vaig veure el mirall. M’hi vaig apropar. Tenia les vores guixades amb pintallavis i una P escrita al mig.

- Hola Merche. T’agrada? Si vols te’l regalo.

En veure l’expressió de fàstic de la Carme reflectida al mirall, em vaig adonar que les coses anaven pitjor del que em pensava.

------

Quasi Ominiscient

En sortir de la dutxa, la Carme posà Tristany i Isolda i es dirigí nua cap al dormitori, a preparar-se per la cita. No havia quedat amb en Quim fins a les nou, però volia donar un tomb abans d’anar a l’Oliana. Agafà una brusa i una falda i les col·locà a la cadira, on ja hi tenia la llenceria de punta brodada. Contemplà al mirall les imperfeccions del seu cos i somrigué en recordar com a en Quim li ballava la panxa, feia dues setmanes, mentre jugava amb la Laia a la sorra. ‘Has de conèixer algú’, li havia dit la Merche, que sense dubtar-ho organitzà una paellada, a l’Escribà, és clar, tan sibarita ella, fins i tot el dies de platja.

El tarannà desimbolt d’en Quim li donava confiança. La cita d’aquell vespre era la quarta des que havia mort en Pedro, però la primera que podia acabar bé. I sabia què volia dir, acabar bé. Per primer cop en molts anys, sentir-se desitjada no la incomodava. Un pel nerviosa, en tot cas. Després de tan de temps sense fer l’amor, allò era com tornar a començar, com una segona primera vegada. De la primera primera vegada no aconseguia recordar-ne els detalls, només l’angoixa. En canvi, el primer cop amb en Pedro el recordava a la perfecció. La nit que la convidà al Liceu. Bé, el matí següent, que la nit se la passà contemplant com ell escrivia la crítica, rient en veure com algú tan jove posava a parir la soprano.

‘Ets idiota’, murmurà en adonar-se de la mala jugada de l’inconscient, d’haver posat la mateixa òpera de la primera cita amb en Pedro. Intentà concentrar-se, però ara, al mirall, és veié flonja, pansida. S’hi apropà per donar un cop d’ull a les potes de gall i descobrí l’òxid de les vores. Ja hi eren, aquelles taques? Sortien per què el mirall era vell o per què s’hi mirava una vella? S’aturarien si el fes servir la Merche o una d’aquestes que envellien de llit en llit?

Agafà el pintallavis de la tauleta sota el mirall i en resseguí les taques. En acabat, començà a escriure-hi PUTA, però la barreta se li trencà. Tirà els pots de maquillatge a terra i etzibà una patada a la roba. Anà corrents fins a l’estudi, despenjà el telèfon i apagà el mòbil. Apujà el volum del disc al màxim i agafà de la prestatgeria el porta-revistes de 1989. Tornà a l’habitació i escampà la premsa pel llit. El que necessitava ara la Carme era saber què n’havia dit en Pedro, exactament, de la Montserrat Caballé. En Quim bé ho hauria d’entendre.