Ventafronkenstein (capítol 6)

Jo plego, de debò. Això de cap del gabinet de comunicació d’en Kim Jong-Un, l’hereu al tron de la República Popular Democràtica de Corea, acabarà amb mi. El millor que em pot passar ara és que 150 mil membres del Partit dels Treballadors m’afusellin en harmoniosa coreografia al bell mig de l’estadi Primer de Maig.

El ball al palau de Kumsusan va anar força bé, segons el guió establert, però ahir em vaig llevar amb una ressaca històrica, per les drogues que el príncep –que així vol que l’anomenin– em va fer prendre per acompanyar-lo. A sobre, en Jong-Un va desaparèixer i en Wallace i en Barry, els meus millors becaris, no van ser capaços de trobar-lo malgrat recórrer tots els bordells de Pyongyang. Al final vaig haver de fer un comunicat en comptes de la roda de premsa en què en Jong-Un havia d’anunciar que s’havia enamorat d’una desconeguda (la Choi Soo, és clar), mostrar una sabateta kkotsin (talla Choi Soo, per cert) i jurar que l’emprovaria a totes les joves del país fins retrobar el seu amor (cosa prevista per aquesta tarda).

A les cinc de la matinada m’ha despertat en Barry a crits. En Wallace ha trobat en Jong-Un a la casa dels Choi-Park! Què diantre hi feia, a la cabana de Namp’o, tantes hores abans del pactat! Hi hem fet cap a tota velocitat, però hem trigat tres hores perquè no hi ha qui entengui els senyals de circulació en Hangul.

En arribar, la caravana dels periodistes ja envoltava la barraca. Per sort, els goril·les d’en Jong-Un els tenien a ratlla. En creuar el cercle de la premsa, la Gretchen Carlson, una reportera amb qui vaig tenir una aventura, m’ha somrigut burleta, indicant-me amb el cap la cabana, d’on sortien uns miols esfereïdors. En Wallace ens esperava al llindar, molt excitat.

–Uf, és com el yuvutu, però en viu i en directe!

I ho era! Inenarrable! Al terra del menjador, sobre els seus vestits hanbok, jeien nus en Jong-Un i les bessones Choi-Park. En concret, en Jong-Un estava de genolls, envestint per darrera a la Yoon, de quatre grapes i amb el cap a l’entrecuix de la Ha-Neul, estirada panxa enlaire. Al sofà, la mare Mi Hwa feia un sudoku.

–Ai, senyor príncep, però què féu?

–Ah, Ned, ets tu, passa, que aquí necessitem ajuda. Au, vinga, no siguis tan britànic, vine, que la Ha-Neul troba que no està prou assistida.

–Però s’altesa camarada, no voldria esguerrar-li tan romàntica cita, però d’aquí dues hores ha de calçar el kkotsin a la Choi Soo i anunciar que s’hi casa.

–La pallussa aquesta que no vol afegir-se a la festa i s’ha tancat a la cuina?

–La nostra germanastra és una estreta –ha afegit la Ha-Neul.

–Repffrimida tdhe mferdça –ha deixat anar la Yoon entre quatre llavis.

–Ptse –ha espetegat la mare.

He entrat a la cuina. La Choi Soo estava arrupida a un tamboret davant dels fogons, amb una caixa de llumins a les mans.

–No us apropeu! –ha cridat entre sanglots–. Això és massa. Jo sóc molt patriota, però aquesta humiliació no estava en el tracte. Després dels càstings que he hagut de passar. No us apropeu... o ens mato a tots!

He vist que els fogons tenien el gas obert, probablement de feia hores. M’he apropat i la Choi Soo ha encès un misto. No ha passat res.

–Pobreta, que no saps que l’embargament fa mesos que ens ha deixat sense gas?

Una hora, he necessitat per fer-la recapacitar! Cada cop que creia aconseguir-ho, del menjador arribava un estrident orgasme bessó i havia de recomençar. Al final, l’he convençuda amb més wons dels acordats i la promesa de dotze happy meals de contraban.

He aprofitat un moment flàccid d’en Jong-Un per aturar l’orgia i fer sortir tothom al carrer. He anunciat que el príncep es disposava a emprovar el kkotsin a les súbdites 213.454, 213.455 i 213.456. Un corresponsal ha preguntat per què no havien pogut veure les 213.453 anteriors. En Jong-Un estava tan delerós de trobar la seva estimada que li havíem perdut el rastre. Però si porta aquí des que va acabar el ball. L’he acusat d’espia sud-coreà i he manat empresonar-lo.

En Jong-Un ha emprovat el kkotsin a la Yoon i la Ha-Neul, que en alçar la cama han deixat entreveure la nuesa sota el hanbok. Per descomptat, els anava petit. Aleshores ha estat el torn de la Choi Soo, sense depilar i amb les ungles del peu més negres que el meu futur. Quan la sabateta li ha calçat, ha començat a plorar com una histèrica. Tant de bo ho hagin interpretat com un senyal d’amor.

Els promesos han marxat a palau en limusina. Les germanastres també, però amb discreció, amb els goril·les. En dispersar-se el circ mediàtic, se m’ha apropat la Gretchen i m’ha dit allò que m’ha fet pensar que em vaig equivocar de bon començament, que hauria d’haver acceptat l’oferta del príncep de Bhutan.

- I tu, noi, esperes que se te’l cregui algú, el conte aquest?