Diòxid

And now I’m drinking adult drinks

and now I have the time to think

that sex is so overrated

Al principi feien l’amor a totes hores. Dos o tres cops al dia. I cada vegada provaven coses noves. I, quan les provaven, s’excitaven encara més en explicar-se l’un a l’altre les coses noves que se’ls ocorrien i que provarien l’endemà. No s’adormien fins a altes hores de la matinada, exhausts de plaer i felicitat, abraçats en la posició en què els havia enxampat el darrer èxtasis, en una postura sovint força extravagant, però no per això menys harmoniosa. Així un dia darrere l’altre. Fins que es van enamorar.

Aleshores es van adonar que les coses noves que els quedaven per provar no les podien provar amb la persona estimada. Si menys no, si no volien posar a prova el seu amor. Eren coses que es proven millor amb desconeguts. I no hi volien pensar, en desconeguts, perquè s’estimaven, i només de pensar-hi ja se sentien culpables.

Van començar a fer l’amor dos o tres cops a la setmana. Gairebé sempre a la mateixa hora. Cada vegada provaven una postura diferent, però en cap cas era nova. Eren repeticions, coses que ells ja havien fet. Quan s’escorrien, com que s’estimaven, es deien algunes paraules d’amor i s’abraçaven en cullereta, malgrat que la posició ben aviat els va semblar incòmode, i no els facilitava el son, i es desvetllaven tot pensant que el que acabaven de fer no només era vell, sinó que mai no havia estat nou, perquè quan ho havien fet per primer cop entre ells, ja ho havien fet, abans que es coneguessin, amb altres persones, de les que es van enamorar, i es van convertir en parelles, o no, i van seguir sent desconegudes, i que les coses velles, per a què tornessin a ser noves, les haurien de fer amb desconeguts, amb els qui encara no les haguessin fet mai, i que ja posats, si s’hagués de recórrer a ells, seria millor aprofitar per provar coses realment noves. I en pensar en tot això, se sentien culpables, però sobretot cansats, perquè a l’endemà calia llevar-se d’hora i anar a treballar, i al final, tot i que s’estimaven, se separaven i cada un s’adormia a una punta del llit.

Van passar a fer l’amor un o dos cops al mes. Gairebé sempre en la mateixa postura. I quan enllestien, es donaven la bona nit i cadascú s’acomodava al seu racó.

Fins que una nit d’un dia qualsevol, d’un d’aquells en què no feien l’amor, l’un va dir a l’altre des del seu sector: “Ja no em desitges!”. I l’altre es va ofendre molt, i va recordar totes les vegades en què, darrerament, les seves proposicions havien estat rebutjades, per mals de cap, per feina, per cansanci. Va tenir la temptació de deixar anar una resposta grollera, però aleshores es va enrecordar també de les freqüents ocasions en què al seu torn havia defugit aproximacions de l’altre, per cansanci, per mals de cap, per feina. Va optar per fer que dormia i no dir res. Al cap d’una estona va escoltar com l’altre somicava, a l’altra punta del llit. Un desconegut mai no ho faria això, de posar-se a plorar. Es va sentir culpable. Va pensar en girar-se i sorprendre la seva parella amb una cosa realment nova, extasiant. Però allò seria impertinent i podria posar a prova el seu amor. A la fi, es va donar la volta i es va abraçar en cullereta. L’altre es va tranquil·litzar, va dir “T’estimo” i es va adormir ben aviat. S’hi va quedar enxampat, amb el braç sota l’axil·la, però no volia desempallegar-se’n per a què no es despertés. Tenia la cara arrimada a la seva nuca i gairebé no podia moure el cap. Sentia com el seu alè rebotava al clatell de l’altre i li passava de nou a la boca. S’ofegava. Es va adormir pensant com en seria, de ridícul, morir asfixiat amb la seva pròpia respiració. Però era feliç, estava enamorat, i el cert és que hauria estat molt pitjor haver aparegut mort en els braços d’un desconegut.