Gombrich

Hello?

I'm Sorry

I

–Si? Digui?

–Hola. És la biblioteca de l’Ateneu?

–Sí. Bona tarda.

–Bona tarda. És que acabo de rebre un correu vostre. Potser me l’ha enviat vostè?

–Sí, pot ser.

– Miri, és que he rebut aquest correu que em diu que he de tornar un llibre.

–Si?

–Vull dir que he de tornar un llibre que no tinc, que jo no he tingut mai.

–Mmm, això no pot ser.

–Dona, ja li dic jo, que no el tinc.

–A veure, em diu el seu nom.

–Sí, Casimir Quintero Terán.

–Toran?

–No, Terán

–Ja. Sí que li he enviat jo, el correu. Aquí està. E.H. Gombrich. In Memoriam. Congreso Internacional.

–És que jo no el tinc, aquest llibre.

–Home, aquí diu que el té vostè.

–Però si jo no sé ni qui és, en Gombrich aquest?

–Miri, si l’ordinador diu que vostè se l’ha endut en préstec, és que l’ha agafat.

–Bé, és per això que li truco, per intentar solucionar-ho. Jo no me l’he emportat mai, aquest llibre. És un error.

–De debó? Els ordinadors no s’equivoquen.

–Doncs algú s’ha equivocat ¿No pot ser que hagueu carregat al meu carnet un préstec d’un altre soci? Que hagueu confós dos números de socis?

–No, això és impossible. Els carnets van amb codi de barres.

–Doncs no ho entenc. L’única explicació seria que algú m’hagués birlat el carnet per treure el llibre. I jo el tinc aquí davant, el carnet. Deixant de banda que seria molt estrany que algú es robi un carnet per treure un llibre, no?.

–Sí, seria una mica estrany. Però està segur que no se l’ha endut mai, aquest llibre?

–Que no, que no. Escolti, que jo només he agafat dos llibres aquest any i cap d’ells era d’un tal Gombrich. Eren dos llibres de teoria del conte i ja els vaig tornar. Ara no me’n recordo del nom dels autors.

–No se’n recorda? I cap d’ells es deia Gombrich?

–Ai, que no. Un era argentí i l’altre català. Ho pot comprovar al meu historial de préstec.

–No em surt al seu historial. Només em surt en Gombrich.

–Doncs sento dir-li que ho tenen tot malament.

–I el tal Gombrich no serà l’argentí? A vegada els argentins tenen cognoms així, centreeuropeus.

–No, en Gombrich és un historiador de l’art britànic.

–Així que sí que sap qui és, en Gombrich?

–No, ho estic mirant per internet, per confirmar que no fos l’escriptor argentí.

–I no l’és?

–No. Aquí ho tinc. L’argentí era Anderson Imbert. I el català, Pagès-Jordà. Jo estic a l’Ateneu perquè faig un taller de conte. Per què m’hauria d’interessar un llibre sobre un historiador de l’art britànic d’origen austríac?

–No ho sé.

–És clar.

–I segur que no el té, el Gombrich?

–Redéu, que no!

–És que l’ordinador diu que el té vostè.

–No em digui. I com ho podem solucionar, això?

–Bé, hauria de retornar el llibre. Si no, no podrà tornar a utilitzar el servei de prèstec.

–Això és exasperant. Puc parlar amb algú altre?

–Com? Amb qui?

–No sé, amb algú que ho pugui solucionar.

–Es que per sobre meu només hi ha el director de la biblioteca. I què vol que li digui, el director? Dirà el que digui l’ordinador.

–Però vostè no se n’adona que això no té sentit.

–Miri, l’únic que podria fer és tornar a revisar les prestatgeries.

–Què vol dir? Tornar a revisar-les?

–Jo abans he revisat els prestatges, he vist que el Gombrich no hi era i per això li he escrit el correu. Puc tornar-ho a mirar.

–No ho entenc. No entenc res. No deia que va tot amb codi de barres. Si estigués a les prestatgeries, me l’haurien esborrat del carnet abans, no?

–És clar, per això no hi és, a les prestatgeries.

–I, aleshores, per què ho vol tornar a mirar? De fet, com és que ja ho ha mirat abans? No té cap lògica.

–És que potser vostè va deixar el Gombrich al prestatge en comptes de tornar-lo pel taulell. Hi ha gent que les fa, aquestes coses.

–A veure, el Gombrich jo no l’he tingut mai. Em sembla que ja li he dit. Però si l’hagués tingut, l’hauria retornat pel taulell.

–M’imagino que sí. Però és l’únic que se m’acut. Vol que torni a mirar els prestatges o no?

–Sí, quin remei. Però si no el troba?

–Ja li he dit, haurà de tornar el llibre o se li cancel·larà el servei de préstec.

–Doncs a veure si el troba, si no és demanar massa.

–Ho sento. Jo no puc fer res més. Ho miro i li dic alguna cosa. El seu telèfon és aquest que em surt aquí?

–Sí, clar.

–Sis zero sis zero vuit quatre dos?

–Sí, aquest.

–D’acord. Ho miro i li truco.

–Val. Gràcies. Adéu

–Adéu. Bona tarda.

II

–Si?

–Hola? Casimir?

–Sí, sóc jo.

–Hola, sóc de la biblioteca de l’Ateneu. Hem parlat fa un parell d’hores.

–Ah, sí. Ja ha aparegut, en Grombich?

–No.

–Com que no? Però ja has mirat les prestatgeries?

–Sí, he mirat les prestatgeries i també he parlat amb en Lluís.

–En Lluís?

–Sí, en Lluís Vicente, el director de la biblioteca.

–Ah, i què diu, el director?

–Diu que si no tornes en Gombrich no només se’t cancel·larà el servei de biblioteca sinó que també t’expulsaran de l’Ateneu.

–Perdona? Estàs de conya? No té gràcia, això.

–El que no té gràcia és la teva actitud.

–Com dius?

–Mira, he parlat també amb en Pere Guixà.

–Amb en Pere Guixà?

–Ara em diràs que tampoc no saps qui és, en Pere Guixà?

–És clar que ho sé, és el meu professor del taller d’escriptura. Però que hi té a veure, amb en Grombich i amb tot això?

–Casimir, serà millor que no et facis el llest.

–Però...

–Ja he parlat amb en Pere. Tot està ben clar.

–No. Gens. De debó, que no ho entenc. És un acudit?

–Escolta, estava amb en Lluís, després de revisar les prestatgeries, parlant del teu suposat problema amb...

–Suposat problema?

–Aquesta mentida de que no tens el Gombrich.

–És que no el tinc.

–Millor que callis. No ho esguerris més. Estava discutint la desaparició del Gombrich amb el director i ha entrat en Pere Guixà a la biblioteca.

–I què?

–Doncs que ell ha preguntat pel Gombrich?

–Pel Gombrich? En Pere?

–Sí, estava parlant amb en Lluís i de cop sentim com en Pere li demana a la meva companya el llibre d’en Gombrich.

–El mateix llibre?

–Sí. I ens ha explicat el què passa.

–Ho sento, em perdo.

–Sí, sí, dissimula.

–Collons, què no sé de què em parles.

–Mira, noi, no et passis. En Pere ens ha dit que volia saber si el llibre d’en Gombrich existeix, perquè un alumne seu n’ha escrit un conte i tenia curiositat per saber si el llibre és real o inventat. I, és clar, aquest alumne ets tu.

–Jo?

–Sí, tu. Per favor, no et facis l’orni, que fins i tot ens ha ensenyat el conte d’en Gombrich que has escrit.

– Però... si no pot ser. Si el conte no l’he acabat. Si encara l’estic escrivint.

–Ah si? Encara l’estàs escrivint? No, el conte ja l’has escrit. El tenim aquí, davant nostre.

–Que no, que encara l’estic escrivint.

–I com és, si encara l’estàs escrivint, que jo l’estic llegint. I que ja sé el què diràs, ara?

–Què?

–Veus, has dit “Què?”

–Què?

–Que és el que sabia que diries, “Què?”.

–Què?

- Això, “Què?”

- Què? Però què dius? Au, va, dona. No t’ho creus ni tu. No ho saps pas, el que jo diré ara.

–Sí, clar, i tu no saps qui és en Gombrich, oi?.

–Això sí que ho sé, ja t’ho he dit, ho he mirat a internet. I aleshores m’ha vingut la idea d’aquest conte que estic escrivint.

–Sí, el conte d’en Gombrich que ja has escrit. I, sincerament, se’ns fa difícil creure que diguis que mai has agafat el llibre d’en Gombrich, si has escrit un conte sobre ell.

–Bé, el conte, que, t’ho recordo, no he enllestit encara, no és exactament sobre ell; és més aviat sobre mi.

–Sobre tu... i en Gombrich. Sobre en Gombrich i tu.

–En certa manera, però jo tampoc sóc jo, ben bé.

–Si us plau, no m’atabalis.

–Es que és veritat, és així, fins i tot quan el protagonista té el nom de l’escriptor no és l’escriptor, sinó un personatge. Ho diu l’Imbert.

–Qui?

–L’argentí aquell, el del llibre que vaig agafar. Aquell llibre sí que me’l vaig endur. I el del català també. I els vaig retornar. Però el d’en Gombrich, t’ho juro, que mai l’he tingut a les mans. Que és que no sé qui és.

–Mira, això no cola. Tu has escrit un conte d’en Gombrich i ets el principal sospitós de tenir el seu llibre. No hi ha cap dubte.

–Però que no l’he escrit, que encara no l’he acabat.

–O el tornes o et fotem fora.

–Però no m’ho podeu fer això, que he pagat molts calés pel taller.

–No ens deixes cap altra alternativa. T’has passat amb la gracieta d’en Gombrich.

–Però, si us plau...

–Es molt senzill: si el tornes, et perdonem; i si l’has perdut, confessa i paga’l, que tampoc és un incunable el Gombrich aquest.

–Però és que jo no el tinc.

–I vinga.

–Que no el tinc, el puto Gombrich. Que no el tinc, que no el tinc! I, a més, això és il·legal. On s’ha vist, que s’expulsi algú per no tornar un llibre? Us hauria de posar una denúncia, de fet.

–Mira, si tens ganes d’empitjorar-ho encara més, tu mateix.

–Ep, que no m’agraden les amenaces.

–Ai, pobret. Posa-t’hi fulles.

–Jo no tinc perquè suportar-ho, això. És que no va enlloc. Arriba un moment, quan les converses es tornen així, que no hi ha cap altra solució que...

–Ah, si? Quina solució? És clar, ja la sé. Ara ho diràs.

–Que diré què?

–Diràs “quan les converses es tornen així, no hi ha cap altra solució que penjar”. I jo diré: “Doncs penja”. O millor dit, diré: “Doncs penjo jo, però en Gombrich, ens l’has de tornar”.