Blancafreunkenstein (capítol 1)

–Temps era temps, molts segles abans que els robots dominéssim el món, quan encara existien humans, nacions, monarquies, guerres civils i drets d’autor, la Carme –un espècimen de sexe femení– sortí de la dutxa –un hidroartilugi amb què les persones es treien la ronya–, posà el tocadiscs –un aparell sonor dels inicis de la tecnologia– i es dirigí nua –sense els draps que tapaven les vergonyes dels homes i les dones– cap al dormitori –la cambra que empraven els éssers inferiors per recarregar les bateries– a prep…

–A veure, Arturito –l’interrompé la Unitat Central de l’expedició a la galàxia UDFj-39546284–, em sap greu recordar-t’ho, però aquí tots els dispositius excepte tu som de darrera generació i tenim l’Enciclopèdia de l’Era Humana instal·lada.

–Disculpi, senyor, però faci el favor de dir-me pel meu nom.

–Que sí, R2D2, però de veritat que no ens calen, per entendre la rondalla, totes aquestes definicions de les coses anteriors al genocidi final.

–Va bé, senyor, ja reinicio...

>> Fa 213.457 anys, la Carme sortí de la dutxa, posà el tocadiscs i es dirigí nua cap al dormitori a preparar-se per la cita de les nou a l’Oliana amb en Quim, el flabiolaire de la Principal de Peralada. Contemplà al mirall les imperfeccions del seu cos i somrigué en pensar que en unes hores cada racó de la seva pell gaudiria d’aquelles mans tan virtuoses. S’hi apropà per donar una ullada als mugrons turgents i descobrí òxid a les vores del mirall. Les taques van fer-la recordar el seu marit, que odiava l’atrotinat mirall d’antiquari, i com en Pedro li digué que per fi la perdria de vista, aquella andròmina que els feia veure vells, quan l’abandonà per una jove neurocirugiana a qui havia deixat embarassada d’una criatura que quedaria orfe poc després.

>> Intentà concentrar-se en la cita, però ara, la Carme, al mirall, és veié flonja, pansida. Pensà en la nena nascuda de la infidelitat, a qui va haver d’adoptar quan la parella de traïdors es despenyà amb el cotxe pel camí de ronda de S’Agaró. Ja tenia disset anys, l’Areta, i saltava de llit en llit amb aquell ridícul nom de cantant negra i gorda, precisament ella, tan menuda i blanca que dormia amb llençols de colors per a què els amants no la confonguessin amb un coixí. Bah, la precipitada i inexperta luxúria juvenil. La Carme desafià el fidel mirall amb un somriure. Va, digues, qui és, en aquesta casa, l’autèntica reina del sexe?

>> El telèfon mòbil respongué. Era l’Areta, que no vindria a dormir, que tenia una cita a Peralada i li havia agafat el cotxe.

>> La Carme s’observà la cara de disgust al mirall i es preguntà si realment tenia motius per preocupar-se o només eren cabòries.

>> El mòbil contestà de nou. Era en Quim, que no podia baixar a Barcelona i que havien d’anul·lar la cita perquè la furgoneta de la cobla s’havia espatllat.

>> En lligar caps, la Carme agafà el pintallavis i escrigué PUTARETA al mirall. Anà corrents fins a l’estudi i buscà a una vella agenda el telèfon d’un caçador de porcs senglars que va conèixer quan treballava d’script a Un cos al bosc. Marcà el número. Ningú no contestava. Potser havia canviat de casa. O ja era mort. Feia molts anys des de la darrera vegada que van parlar, quan li pagà l’acordat per matar en Pedro i la seva amant. A la fi, van agafar la trucada.

>> Hola Jaume, sóc la Carme. Tinc una nou treballet. Una joveneta. Aquest cop el penya-segat no funcionaria. Massa sospitós, un altre cotxe. M’entens? Millor al bosquet de l’estany de la Muga. 5.000 euros. No, 6.000, perquè vull que em facis la factura amb el seu cor. Sí, no diguis res, ara. Ens podrien estar gravant la conversa. Aquestes maleïdes màquines, no te’n pots fiar, d’elles, seran la nostra perdició. No m’entens? Tranquil, quedem per parlar-ne, d’aquí dues hores a l’Oliana, que ja hi tinc taula reservada.