Everybody knows you live forever
when you've done a line or two
Tocades les set, em llevo. Un cafè i dues cigarretes mentre ordeno descàrregues i cliquejo els diaris: futbol, Tunísia, SGAE, conseller murcià, Wikileaks, Steve Jobs, etc. Cago (molt). Em dutxo i em palpo l'aixella dreta amb inquietud hipocondríaca. Em vesteixo. Es lleva la g. i se'n va a la dutxa. Preparo l'esmorzar, que masteguem mirant les notícies a la tele: futbol, Tunísia, conseller murcià, etc. Una altra cigarreta per acabar el segon cafè. Preparo la bossa: ordinador portàtil, càmera de fotos, llibreta, bolígraf, llibre i revista. Consulto el robot Escolta Tu! a l'ordinador no portàtil. El robot Escolta Tu! respon: Françoise Hardy: Parenthêses (primera audició). Em poso la trenca que fa uns vint anys es va comprar el meu futur sogre i que fa uns vint dies em va regalar a Punta Arenas. Fico (o poso?) les claus i el mòbil (en silenci) a la butxaca dreta. El reproductor de MP3, a l'esquerra. M'adono que la nova trenca vella no té cap butxaca amagada per a la cartera i la deso a la butxaca petita de la bossa, amb la càmera, la llibreta i el bolígraf. Ens disposem a marxar però en anar a sortir per la porta em grinyola un budell. Em trec la trenca. La g. marxa. Jo torno al lavabo. Cago (molt menys)
A les nou i deu surto de casa. Em poso els auriculars i començo a escoltar Parenthêses de camí cap al metro. Baixo a l'andana dreta (si vens direcció nordoest) de la parada Liceu de la línia verda. Em descordo la trenca mentre espero el comboi, que arriba pocs segons abans que acabi la primera cançó. Aturo el reproductor i recullo els auriculars a la butxaca esquerra de la trenca. Pujo al vagó. Trec el llibre de la bossa i la deixo a terra, ben collada entre les cames. Llegeixo set exercicis d'estil de Raymond Queneau (traducidos, bien entendu, que diria termcat.cat) i tot just després de llegir el títol del vuitè (Modern style), ho deixo en arribar a l'estació Diagonal.
Baixo del vagó i recupero els auriculars de la butxaca esquerra de la trenca (sense guardar el llibre a la bossa perquè només és un transbordament). Ja a les escales mecàniques, me'ls col·loco i trec el reproductor per consultar el títol de la segona cançó del disc de Françoise Hardy abans de prémer el play. Títol de la segona cançó de Parenthêses: Modern style. La coincidència em fa somriure imperceptiblement. Escolto el tema mentre avanço per la cinta mecànica que avança pel passadís entre la línia verda i la blava. No entenc res del que diu Françoise Hardy. Em pregunto si alguna vegada l'Steve Jobs inventarà la traducció simultània de cançons. Si l'hauràs de llegir, si te la llegiran o si algú et cantarà la traducció amb melodia i tot. Em pregunto si l'Steve Jobs té càncer perquè a la dutxa es palpava amb massa inquietud hipocondríaca. Em pregunto si demà la doctora em mirarà amb cara de santa paciència quan li ensenyi l'aixella dreta.
En acabar-se la cançó, el panell de l'andana dreta (si vens direcció sudoest) de la parada de Diagonal de la línia blava diu que queden trenta-sis segons per a què arribi el comboi. No dóna temps per a la tercera cançó. A més, de la segona, no n'he papat res, ni la lletra ni tampoc la música. Apago el reproductor i deso els auriculars a la butxaca esquerra de la trenca. Entro al vagó. Deixo la bossa al terra, entre les cames, ben collada. Obro el llibre i busco l'exercici d'estil de Queneau que toca. Modern style. Somric imperceptiblement en pensar en la poca gràcia que tindrien les coincidències si existís Déu. Fullejo la desena de pàgines de lectura que em queden. Torno a l'exercici d'estil. El començo a llegir convençut que abans de tornar a casa al vespre, després de la feina, si sobrevisc al Diplomatario gerundense de la infanta Juana de Aragón, lugarteniente general de Cataluña, acabaré un nou llibre, una altra entrada al curriculum vitae amb què algun dia hauré d'intentar convèncer Sant Pere.
Etiquetes de comentaris: Mucho cuento
