El Masnou

B.V.O. 26/01-24/02/2011

fumbol
fumbol
fumbol
fumbol
fumbol
Raimon Fransoy & Xavier Puig: Rossy
fumbol
Joel & Ethan Coen: True Grit
fumbol
Daniel Alfredson: Flickan som lekte med elden
Daniel Alfredson: Luftslottet som sprängdes
David Petrarca: Big Love 05x01. Winter
Adam Davidson: Big Love 05x02. A Seat at the Table
fumbol
David Petrarca: Big Love 05x03. Certain Poor Shepherds

Vino con frutillas (temps narratiu)

You're a disgrace to the concept of family

-Aquí va bé? –va preguntar la Laia, dempeus al costat de la taula més propera a l’escenari del Cinzano.

-No –respongué l’Ernesto amb cara de fàstic-, pero es la única vacía.

- Collons! Sí que estàs idiota aquesta nit! Si vols marxem…

L’Ernesto va buidar-se les butxaques de l’americana i tirà sobre la taula les claus, el tabac i l’encenedor. Posà l’americana al respatller i s’assegué. La Laia guaità uns segons com les faccions de l’Ernesto s’endurien a mesura que l’envaïa la ràbia, aquella ira que unes hores més tard esclataria a l’hotel en una violenta discussió, plena de crits, de no weís más, me tenís las bolas hinchadas, nadie te pidió que vinieses, de plors, de com pots ser tan fill de puta amb mi, que t’he acompanyat fins al cul del món i de poc que no em maten per culpa teva. No seria la típica disputa d’una parella de vacances, asfixiada per massa dies seguits de convivència sense pausa, sense una feina on descansar unes hores l’un de l’altre; no pas una d’aquelles baralles que, després de les sortides de to, s’acaben solucionant amb una mica de sexe. No, la discussió de l’Ernesto i la Laia, donades les circumstàncies del viatge a Xile, seria de tota una altra categoria.

- ¿Qué haces? ¿Te vas a sentar o no?

La Laia es va asseure a taula.

Van passar tot el sopar en silenci. L’Ernesto amb la mirada perduda en una chorrillana que va deixar a mitges i la Laia picotejant machas a la parmesana, mentre observava la telonera de la nit, una argentina sexagenària que deixava anar un reguitzell de tangos i boleros insípids.

A les onze en punt, com cada dissabte, va pujar a l’escenari l’atracció del restaurant musical: en Juan Tres Dedos y sus Secuaces. La clientela del Cinzano, turistes la majoria, esclatà en aplaudiments mentre els músics es col·locaven als seus llocs. La Laia agafà la mà a l’Ernesto, que seguia sense aixecar la vista del plat, però aquest va apartar-li molest. Un lent arpegi de guitarra va donar inici a l’espectacle.

- Los quiltros de Valparaíso duermen en cualquier lao, y yo ahora hago lo mismo desde que tú me has dejao…

L’Ernesto va alçar la vista i contemplà al seu pare al bell mig de l’escenari. Feia dècades que no el veia però no li va costar reconèixer-lo. Un intèrpret de valsos porteños que toca la guitarra amb una mà mutilada, amb només tres dits, no passa desapercebut. A més, al cap i a la fi, per més greu que li sabés, no deixava de ser el seu pare, aquell home, que ara cantava amb la mirada fixa en ell.

La primavera va arribar tard a Sewell el 1961. No va ser fins ben entrat l’octubre que va iniciar-se el desgel al cim del Cerro Negro, que deixà entreveure alguns matolls i clapes de roca fosca a la Cordillera. Uns dos-cents metres més avall, les nevades de l’hivern encara cobrien tota la colònia minera, amb els carrers i les escales ocults sota un metre de neu, convertits en estrets passadissos de glaç a cops de pica i pala. Al costat de l’església, un insòlit boldo, l’únic arbre del poblament, d’una resistència que el capellà que el cuidava mai s’oblidava de qualificar de miraculosa, començava a desempallegar-se del mantell blanc. Les fulles, alliberades de mesos de captiveri, tornaven a exhibir el seu verd immortal, el senyal que anunciava als miners i les seves famílies l’arribada de la nova estació.

Després de l’escola, desobeint un cop més els consells i les amenaces de les seves mares, l’Ernesto i el seu amic Tomás van treure els taulons de fusta del seu amagatall i van pujar a tirar-se en trineu al vessant de l’altre costat del pont de ferro, on la capa de neu sobre les pedres, de tan fina, era ja només gel dur, ideal per fer l’ase a tota velocitat.

Van deixar de jugar en sentir el rebombori de l’arribada del tren a la petita andana del poble. Observaven des de la distància com baixaven els viatgers, com eren benvinguts per les seves famílies, tot intentant reconèixer-los, fins que algú va cridar ¡Jueé, me recondeno, si es Juan sin dedo! La multitud es posà a aclamar joiosa a l’heroi, al jove que en rebre la indemnització de la Kenecott Corporation per haver perdut el dit petit de la mà dreta en un accident a la mina, els ho havia agraït amb la voluntariosa frase Ustedes los gringos son duros, pero nos hacen surgir, i se n’havia anat a Rancagua a descansar un mes, en teoria, perquè al final van ser dos i se’ls va passar de putes i borratxo.

En sentir el malnom del seu pare ressonar per la vall, l’Ernesto baixà corrents a rebre’l. El va trobar encara a l’andana, quan la gentada es dispersava, amb la mare penjada al coll, xiuxiuejant-li a l’orella amb expressió lasciva. L’Ernesto es va abraçar a les cames del seu pare. Aquest s’ajupí a l’alçada dels seus ulls amb un somriure. L’agafà de les espatlles i l’apartà una mica per observar-lo millor. En veure els pantalons plens de neu i fang, i les sabates, les botes noves que no feia ni dues setmanes que li havia enviat des de la ciutat, totalment malmeses, en Juan es va incorporar amb el rostre endurit per l’odi. La mare va intentar aturar la bufetada posant-li la mà a l’espatlla, però se la va treure de sobre amb violència, moment que l’Ernesto aprofità per sortir corrents. La persecució pel poblat no va durar més de tres minuts, però al nen, que a dures penes era més alt que les parets de glaç que vorejaven els carrerons, i no podia veure per on l’empaitava el seu pare, li va semblar eterna.

Quan a la fi en Juan enxampà el seu fill, no es va cansar de colpejar-lo amb el puny mutilat fins que les gotes vermelles van tacar el terra blanc. Aleshores deixà l’Ernesto allí tirat, amb la boca i el nas sagnant, mig inconscient, mirà amb indiferència entre la vintena d’espectadors aplegats al voltant de l’escena, reconegué el menjador comunitari, i hi entrà a demanar-se una copa de licor de contraban.

Després d’aquella pallissa, la primera, perquè abans només hi havia hagut bufes, res que no haguessin patit també els companys de l’escola, en van venir d’altres; noves estomacades, per a ell i per a la mare, els mesos que van continuar a Sewell. També més endavant, quan van acomiadar el pare de la feina per intentar estafar una altra vegada als patrons amb un nou accident fingit, per convèncer al Raimundo que li tornés a tallar un dit, aquesta vegada l’anular, esclafant-lo sobre el rail de les vagonetes amb una roca i una mica de gel anestèsic, i per ser tan idiota de demanar-li a un altre company que li fes una fotografia de l’heroïcitat per anar-ne presumint. Sí, a Rancagua, amb el pare sense indemnització ni feina, sense diners per anar al bordell, tot el dia tancat a casa begut, intentant tocar la guitarra amb tres dits, també van rebre hòsties a tort i dret. Fins que un dia la mare va dir prou, pensà tots els retrets i insults que li deixaria anar al seu marit, i finalment va fugir amb el seu fill a Espanya, a casa d’una tieta àvia, sense ni tan sols atrevir-se a dir adéu a en Juan.

Tot allò ho recordava, l’Ernesto, amb tots els pèls i senyals, però el que realment no podia oblidar eren els ulls d’odi del pare en fixar-se en les seves botes esguerrades. Aquells ulls, els mateixos de sempre, el fitaven ara, al Cinzano, plens d’una tristesa impàvida, mig suplicants mig insolents, sense treure-li la vista de sobre, ni per assegurar la digitació d’un acord ni per censurar amb la mirada a la turista europea a qui, davant l’excèntrica immobilitat de Juan Tres Dedos, li donava per cloquejar rialletes com una estúpida en comptes de limitar-se a murmurejar com la resta del públic que contemplava l’esfinx.

L’Ernesto va decidir acceptar el que considerava un desafiament i s’esforçà en aguantar la mirada al seu pare. Li va costar déu i ajut. Per moments defallia i pensava que no s’hauria d’haver assegut tan aprop de l’escenari, que potser hauria d’haver esperat que es buidés una de les taules del darrera. Aleshores s’animava i es convencia que la ubicació a primera fila era perfecte per dur a terme la darrera voluntat que la mare li havia suplicat al llit de mort. I de cop es posava a maleir la mare per haver-li endossat aquella bajanada. A més, tot plegat li estava costant un ronyó de la cara. I l’altre també, perquè la mare, quiero decir, la Laia, l’havia volgut acompanyar, o potser li havia demanat ell, que l’acompanyés, quan li va dir que havia d’anar a Xile a parlar un últim cop amb el seu pare. No l’hauria d’haver deixat venir, tot el dia preguntant pelotudeces, que si quina es la diferencia entre quiltro i perro vago o que si la Chabuca Granda era xilena o no. O potser li hauria d’haver explicat la veritat abans de convidar-la, que s’autoconvidés, i dir-li que parlar, el que es diu parlar amb el caballero ese, no era exactament el que havia de fer, que la seva mare li havia encomenat que li digués personalment tot, todito, el que en pensava d’ell i mai no es va atrevir a dir-li quan se le hicieron pocas las patas per fotre el camp. No, de fet, no li hauria d’haver dit res a la Laia, ná, ni pío, igual que mai no li havia explicat les tundas que havia rebut. Ni a ella ni a nadie. Cada cop que mencionava a Juan en sortia escaldat i acababa pa la zorra. Aquests catalans, més tancats que chorito de muñeca, i quan por fin els fas una confidència et surten amb una wevá que te deja pal pico. El gil d’en Pep, li cuentas que tu padre es un curao manco de mierda i et contesta que què guai, així que toca la guitarra amb el monyó com en Django Reinhardt.

Calia deixar els altres en pau i reconduir l’odi cap a qui realment se l’havia guanyat. Pensar en la cançó que cantava en Juan Tres Dedos el podria ajudar: Los quiltros de Valparaíso, la seva única composició original, que va sonar amb força a principi dels vuitanta a Xile i Perú, i fins i tot una mica a Argentina i Mèxic; un èxit que li va permetre girar una temporada, fins que els promotors el van engegar a pastar per alcohòlic i es va refugiar als tuguris de Valparaíso, on repeteix cada dissabte a la nit el nou himne decadent de la ciutat, posant-se meloso davant de quatre gringos que no saben que ese imbécil, quan va compondre el valsecito, a la joya del pacífico, només hi havia estat uns cuatro días de vacances. I aquella lletra cebollenta d’amant despechado, que el muy patudo va tenir la barra de dedicar a la seva dona (si incluso le mandó una carta), com dient-li et perdono y que la quería igual aunque se escapase y no le dejara acabar de matarla.

- Los quiltros de Valparaíso duermen en cualquier lao, y yo ahora hago lo mismo desde que me has abandonao.

Quan va acabar la cançó, el públic va emmudir en veure com una llàgrima creuava el rostre de Juan Tres Dedos, que seguia contemplant el seu fill, ara amb un somriure pur i sincer. L’audiència es disposava a trencar aquell silenci incòmode amb un càlid aplaudiment, reconfortant, reconciliador, però l’Ernesto, que havia aconseguit no retirar-li la mirada al seu pare en cap moment, se’ls va anticipar i s’aixecà amb estrèpit de la cadira.

- ¡Córtala, weon culeao, concha’e tu madre!

Va agafar un cendrer de vidre de la taula i el llançà contra en Juan. El projectil es va estampar al fons de l’escenari, entre un retrat de Gardel i uns estels daurats despintats, va caure sobre el teclat del pianista, i hi va rebotar un parell de cops fent sonar un demoníac acord atonal. Amb tot el restaurant astorat, per la sobtada agressió però també per la increïble falta de punteria de l’atacant, que errà la diana a només un metre de distància, l’Ernesto encara va tenir temps de fer un nou intent amb un got de vino con frutillas de la taula del costat abans de sortir corrents del local.

Alguns Secuaces de Juan Tres Dedos i un parell de cambrers van encerclar a la Laia, mentre l’encarregat anava a trucar a la policia. Ella no va poder parar de plorar des del moment en què l’Ernesto l’havia abandonada allí, i quan van arribar els agents al cap de mitja hora no va ser capaç de lligar dues frases coherents. A la fi, en Juan va sortir del camerino i alguns espectadors es van posar a corejar el seu nom. Ell els ho va agrair amb un somriure desmaiat i s’apropà als policies. Encara estava en xoc i ni tan sols s’havia rentat: tenia tota la camisa xopa de vi i un parell de trossets de maduixa entre els cabells. Els va dir que no passava res, que era la seva nora, una cosa de família, que no volia posar denúncia, i que la deixessin anar, que ja parlaria ell amb el seu fill.

- Juan, eres demasiado bueno –va acotar el baixista.

La Laia va deixar el Cinzano a corre cuita, morta de por, convençuda que una multitud la perseguiria per linxar-la i llançar el cadàver al Pacífic. Va trigar vint minuts en trobar el lloc on havien aparcat. El cotxe no hi era. Els curiosos que l’havien seguit una estona ja se n’havien cansat. Tremolant de fred i d’espant, va començar a caminar cap a l’hotel. Es va endinsar al barri del port, que era completament desert, excepte pels gossos del carrer que dormien a la primera cantonada que havien trobat, i ben aviat es va perdre.

En arribar a un antic edifici d’habitatges, que de lluny semblava abandonat com la resta dels d’aquella avinguda i que a la façana tenia escrit amb lletres gegantines CRISTO ES LA SALVACIÓN DEL MUNDO, va veure llum a un petit portal, sota un cartell que anunciava el Ministerio Evangelístico y Radial. Hi va entrar i a la sala d’actes del fons es va trobar el pastor, que fumava assegut a un racó, mirant la Teletón. Va pregar-li entre llàgrimes que l’ajudés a trobar un taxi. L’home apagà el televisor i li respongué amb un somriure que el taxi era ell.

El pastor va encendre la ràdio del cotxe. Havien interromput la marató benèfica per connectar amb les notícies locals. Després de donar les últimes novetats sobre la vaga del port de San Antonio, que havia deixat la badia de Valparaíso plena de vaixells i de records dels bons temps, la locutora anuncià que feia poc més d’una hora havien intentat assassinar, sense èxit, en Juan Tres Dedos en plena actuació al Cinzano.

- Pobre Juan –va sospirar l’improvisat taxista–. Es un viejo cantante. En algún momento pegó muy fuerte, pero creo que nunca llegó a España. Porque tu eres española, ¿cierto?

B.S.O. 04-22/02/2011

The Detroit Cobras: Life, Love and Leaving
T-Rex: Electric Warrior
Ramones: Pleasant Dreams
Ice Cube: The Predator
Wilhelm Kempff. Ludwig Van Beethoven. Die Kavliersonaten. Sonata Nº 1 in G major, op. 14 Nº 2
Giant Sand: Blurry Blue Mountain
Giant Sand: Purge & Slouch
Thomas Feiner & Anywhen: The Opiates Revised
Kingman+Jonah featuring Claudius Linton: Sign Time
Young Marble Giants: Colossal Youth
Death Cab for Cutie: The Photo Album
Ólöf Arnalds: Innundir Skinni
Herbie Hancock: Then and Now. The Definitive Herbie Hancock
Carlos Puebla: Hasta siempre comandante
INXS: Listen like Thieves
Lauryn Hill: The Miseducation of Lauryn Hill
Ton Koopman: Johann Sebastian Bach. Fantasie in G Major BWV 572
VV.AA: Down to the Promised Land: 5 Years of Bloodshot Records
T-Rex: Electric Warrior
VV.AA: Canciones nacionales de 2003 según los lectores de Rockdelux
Frank Sinatra: My Way
Radio 4: Stealing of a Nation
The Jackson 5: Diana Ross Presents the Jackson 5
Ramones: Pleasant Dreams
Los Planetas: Unidad de desplazamiento
VV.AA: The History of Fado
VV.AA: Vera Groningen. Beauty in the Underworld
Young Marble Giants: Colossal Youth
Manos de Topo: Ortopedias bonitas
The Cure: Join th Dots. B-Sides & Rarities. The Fiction Years. CD2·1987>1992
The Joy Formidable: The Big Roar
Carl Craig: Landcruising
Mishima: Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa
INXS: Listen like Thieves
Alban Berg Quartet: Igor Stravinsky. 3 Pieces for String Quartet / Concertino / Double Canon
Howe Gelb: Live at Radio 3 TV. Madrid, 2000-05-16

B.L.O. 22/12/2010-19/02/2011

José María Borrero: La patagonia trágica
Raymond Queneau: Ejercicios de estilo
Joe Ambrose: Chelsea Hotel Manhattan

Cabrera de Mar

B.S.O. 16/01-04/02/2011

VV.AA: Sometimes God Smiles: The Young Person's Guide To Discipline, Vol. 2
Skip James: She Lyin’
Françoise Hardy: Parenthèses
VV.AA: Where the Action Is! Los Angeles Nuggets 1965-1968 (Disc 1: On the Strip)
Dori Caymmi: Influências
Bettye Lavette: I've Got My Own Hell To Raise
Wilhelm Kempff: Ludwig Van Beethoven. Die Klaviersonaten (CD4). Sonata No. 13 in E flat Major, Op. 27 Nº 1
Giant Sandworms: An Evening At The Wildcat House / An Evening At The Devil House
Young Marble Giants: Colossal Youth
Hank Williams: Unreleased Recordings (CD2)
Salif Keita: The Mansa of Mali... A Retrospective
VV.AA: Foehn 10 años
INXS: Listen like Thieves
Gabinete Caligari: Cuatro rosas
Nick Lowe: Jesus of Cool
Del Shannon: Hats Off to Del Shannon
Américo: Yo soy Américo
Fangoria: Una temporada en el infierno
The Stooges: The Stooges
Claudio Arrau & Royal Concertgebouw Orchestra: Piano Concerto No. 4 in G, op. 58
Frank Zappa: Joe’s Garage. Act I
Frank Zappa: Joe’s Garage. Acts II & 3
Giant Sand: Blurry Blue Mountain
Loquillo: Rock & Roll Star. 30 años / 1980-2010. I. Éxitos
Charly García: Clics modernos
VV.AA: Red Hot + Riox
Rilo Kiley: Under the Blacklight
Young Marble Giants: Colossal Youth
Simon & Garfunkel: Bookends
Jay Jay Johanson: Tattoo
Giant Sandworms: One Big Tape
INXS: Listen like Thieves
Zombie Zombie: A Land for Renegades
Salif Keita: The Mansa of Mali... A Retrospective
Gossip: Music for Men
VV.AA: Cheaply Made, Cheaply Priced