Barcelona

B.V.O. 22-27/03/2012

fumbol
Paul Feig: Brides Maids
David Von Ancken: Person of Interest. 01x15. Blue Code
Jeff T. Thomas: Person of Interest. 01x16. Risk
Michael Zinberg: The Good Wife. 03x18. Gloves Come Off
fumbol
fumbol
Danny Cannon: Alcatraz 01x01. Pilot
Jack Bender: Alcatraz 01x02. Ernest Cobb
Jack Bender: Alcatraz 01x03. Kit Nelson
Brad Anderson: Alcatraz 01x04. Cal Sweeney
Charles Beeson: Alcatraz 01x05. Guy Hastings
Paul Edwards: Alcatraz 01x06. Paxton Petty
Brad Turner: Alcatraz 01x07. Johnny McKee
fumbol

B.S.O. 10-26/03/2012

Giant Sand: Cover Magazine (25th Anniversary Edition)

Emociones Clandestinas: Abajo en la costanera

Wilhelm Kempff: Ludwig Van Beethoven. Sonata No. 17 in D minor op. 31 No. 2 'Tempest'

Tom Zé: Correio da Estação do Brás

Astrud: Todo nos parece una mierda

Orange Juice: You Can't Hide your Love Forever

Elvis Presley: Elvis Presley

The Sequence: Sugarhill Presents The Sequence

VV.AA: Warp

The Happy Mondays: Pills'n'Thrills and Bellyaches

Eugene Ormandy & Philadelphia Orchestra: Igor Stravinsly. Petroushka

Rainer and Das Combo: Barefoot Rockin’ with Rainer and Das Combo

Culture Club, Boy George & Jesus Love You: At Worst... The Best of Boy George and Culture Club

Pulp: Intro: The Gift Recordings

Suarasama: Fajar di Atas Awan

This Heat: Health and Efficiency

The B-52’s: Wild Planet

Marvin Gaye: Trouble Man

XTC: Skylarking

Benjamin Britten & English Chamber Orchestra: Johan Sebastian Bach. Brandenburg Concerto No. 6 in B Flat Major BWV 1051

The Sea and Cake: Oui

Manu Chao: Siberie m’etait contéee

Giant Sand: 2010-12-15 Muenchenstein, Switzerland, Fahrbar (14/01/2011)

XTC: Oranges & Lemons

Vladimir Ashkenazy, London Symphony Orchestra & André Previn: Sergei Prokofiev. Piano Concerto No. 1 in Db Op. 10

Sergio Mendes & Brasil ‘66: Look Around

VV.AA: Momentos 2011. Canciones Nacionales. Vol. 3

David Bowie: Reality

Moldy Peaches: Unreleased Cutz and Live Jamz 1994-2002 (CD 2)

Shooting at Unarmed Men: Soon There Will Be…

The Happy Mondays: Pills'n'Thrills and Bellyaches

Bonnie ‘Prince’ Billy: Master and Everyone

VV.AA: Golden Afrique Vol. 3 (CD2)

Buffalo Springfield: Buffalo Springfield

VV.AA: Famous When Dead

Phoenix: It's Never Been Like That

Las alegres lloronas

Barcelona

Gombrich

Hello?

I'm Sorry

I

–Si? Digui?

–Hola. És la biblioteca de l’Ateneu?

–Sí. Bona tarda.

–Bona tarda. És que acabo de rebre un correu vostre. Potser me l’ha enviat vostè?

–Sí, pot ser.

– Miri, és que he rebut aquest correu que em diu que he de tornar un llibre.

–Si?

–Vull dir que he de tornar un llibre que no tinc, que jo no he tingut mai.

–Mmm, això no pot ser.

–Dona, ja li dic jo, que no el tinc.

–A veure, em diu el seu nom.

–Sí, Casimir Quintero Terán.

–Toran?

–No, Terán

–Ja. Sí que li he enviat jo, el correu. Aquí està. E.H. Gombrich. In Memoriam. Congreso Internacional.

–És que jo no el tinc, aquest llibre.

–Home, aquí diu que el té vostè.

–Però si jo no sé ni qui és, en Gombrich aquest?

–Miri, si l’ordinador diu que vostè se l’ha endut en préstec, és que l’ha agafat.

–Bé, és per això que li truco, per intentar solucionar-ho. Jo no me l’he emportat mai, aquest llibre. És un error.

–De debó? Els ordinadors no s’equivoquen.

–Doncs algú s’ha equivocat ¿No pot ser que hagueu carregat al meu carnet un préstec d’un altre soci? Que hagueu confós dos números de socis?

–No, això és impossible. Els carnets van amb codi de barres.

–Doncs no ho entenc. L’única explicació seria que algú m’hagués birlat el carnet per treure el llibre. I jo el tinc aquí davant, el carnet. Deixant de banda que seria molt estrany que algú es robi un carnet per treure un llibre, no?.

–Sí, seria una mica estrany. Però està segur que no se l’ha endut mai, aquest llibre?

–Que no, que no. Escolti, que jo només he agafat dos llibres aquest any i cap d’ells era d’un tal Gombrich. Eren dos llibres de teoria del conte i ja els vaig tornar. Ara no me’n recordo del nom dels autors.

–No se’n recorda? I cap d’ells es deia Gombrich?

–Ai, que no. Un era argentí i l’altre català. Ho pot comprovar al meu historial de préstec.

–No em surt al seu historial. Només em surt en Gombrich.

–Doncs sento dir-li que ho tenen tot malament.

–I el tal Gombrich no serà l’argentí? A vegada els argentins tenen cognoms així, centreeuropeus.

–No, en Gombrich és un historiador de l’art britànic.

–Així que sí que sap qui és, en Gombrich?

–No, ho estic mirant per internet, per confirmar que no fos l’escriptor argentí.

–I no l’és?

–No. Aquí ho tinc. L’argentí era Anderson Imbert. I el català, Pagès-Jordà. Jo estic a l’Ateneu perquè faig un taller de conte. Per què m’hauria d’interessar un llibre sobre un historiador de l’art britànic d’origen austríac?

–No ho sé.

–És clar.

–I segur que no el té, el Gombrich?

–Redéu, que no!

–És que l’ordinador diu que el té vostè.

–No em digui. I com ho podem solucionar, això?

–Bé, hauria de retornar el llibre. Si no, no podrà tornar a utilitzar el servei de prèstec.

–Això és exasperant. Puc parlar amb algú altre?

–Com? Amb qui?

–No sé, amb algú que ho pugui solucionar.

–Es que per sobre meu només hi ha el director de la biblioteca. I què vol que li digui, el director? Dirà el que digui l’ordinador.

–Però vostè no se n’adona que això no té sentit.

–Miri, l’únic que podria fer és tornar a revisar les prestatgeries.

–Què vol dir? Tornar a revisar-les?

–Jo abans he revisat els prestatges, he vist que el Gombrich no hi era i per això li he escrit el correu. Puc tornar-ho a mirar.

–No ho entenc. No entenc res. No deia que va tot amb codi de barres. Si estigués a les prestatgeries, me l’haurien esborrat del carnet abans, no?

–És clar, per això no hi és, a les prestatgeries.

–I, aleshores, per què ho vol tornar a mirar? De fet, com és que ja ho ha mirat abans? No té cap lògica.

–És que potser vostè va deixar el Gombrich al prestatge en comptes de tornar-lo pel taulell. Hi ha gent que les fa, aquestes coses.

–A veure, el Gombrich jo no l’he tingut mai. Em sembla que ja li he dit. Però si l’hagués tingut, l’hauria retornat pel taulell.

–M’imagino que sí. Però és l’únic que se m’acut. Vol que torni a mirar els prestatges o no?

–Sí, quin remei. Però si no el troba?

–Ja li he dit, haurà de tornar el llibre o se li cancel·larà el servei de préstec.

–Doncs a veure si el troba, si no és demanar massa.

–Ho sento. Jo no puc fer res més. Ho miro i li dic alguna cosa. El seu telèfon és aquest que em surt aquí?

–Sí, clar.

–Sis zero sis zero vuit quatre dos?

–Sí, aquest.

–D’acord. Ho miro i li truco.

–Val. Gràcies. Adéu

–Adéu. Bona tarda.

II

–Si?

–Hola? Casimir?

–Sí, sóc jo.

–Hola, sóc de la biblioteca de l’Ateneu. Hem parlat fa un parell d’hores.

–Ah, sí. Ja ha aparegut, en Grombich?

–No.

–Com que no? Però ja has mirat les prestatgeries?

–Sí, he mirat les prestatgeries i també he parlat amb en Lluís.

–En Lluís?

–Sí, en Lluís Vicente, el director de la biblioteca.

–Ah, i què diu, el director?

–Diu que si no tornes en Gombrich no només se’t cancel·larà el servei de biblioteca sinó que també t’expulsaran de l’Ateneu.

–Perdona? Estàs de conya? No té gràcia, això.

–El que no té gràcia és la teva actitud.

–Com dius?

–Mira, he parlat també amb en Pere Guixà.

–Amb en Pere Guixà?

–Ara em diràs que tampoc no saps qui és, en Pere Guixà?

–És clar que ho sé, és el meu professor del taller d’escriptura. Però que hi té a veure, amb en Grombich i amb tot això?

–Casimir, serà millor que no et facis el llest.

–Però...

–Ja he parlat amb en Pere. Tot està ben clar.

–No. Gens. De debó, que no ho entenc. És un acudit?

–Escolta, estava amb en Lluís, després de revisar les prestatgeries, parlant del teu suposat problema amb...

–Suposat problema?

–Aquesta mentida de que no tens el Gombrich.

–És que no el tinc.

–Millor que callis. No ho esguerris més. Estava discutint la desaparició del Gombrich amb el director i ha entrat en Pere Guixà a la biblioteca.

–I què?

–Doncs que ell ha preguntat pel Gombrich?

–Pel Gombrich? En Pere?

–Sí, estava parlant amb en Lluís i de cop sentim com en Pere li demana a la meva companya el llibre d’en Gombrich.

–El mateix llibre?

–Sí. I ens ha explicat el què passa.

–Ho sento, em perdo.

–Sí, sí, dissimula.

–Collons, què no sé de què em parles.

–Mira, noi, no et passis. En Pere ens ha dit que volia saber si el llibre d’en Gombrich existeix, perquè un alumne seu n’ha escrit un conte i tenia curiositat per saber si el llibre és real o inventat. I, és clar, aquest alumne ets tu.

–Jo?

–Sí, tu. Per favor, no et facis l’orni, que fins i tot ens ha ensenyat el conte d’en Gombrich que has escrit.

– Però... si no pot ser. Si el conte no l’he acabat. Si encara l’estic escrivint.

–Ah si? Encara l’estàs escrivint? No, el conte ja l’has escrit. El tenim aquí, davant nostre.

–Que no, que encara l’estic escrivint.

–I com és, si encara l’estàs escrivint, que jo l’estic llegint. I que ja sé el què diràs, ara?

–Què?

–Veus, has dit “Què?”

–Què?

–Que és el que sabia que diries, “Què?”.

–Què?

- Això, “Què?”

- Què? Però què dius? Au, va, dona. No t’ho creus ni tu. No ho saps pas, el que jo diré ara.

–Sí, clar, i tu no saps qui és en Gombrich, oi?.

–Això sí que ho sé, ja t’ho he dit, ho he mirat a internet. I aleshores m’ha vingut la idea d’aquest conte que estic escrivint.

–Sí, el conte d’en Gombrich que ja has escrit. I, sincerament, se’ns fa difícil creure que diguis que mai has agafat el llibre d’en Gombrich, si has escrit un conte sobre ell.

–Bé, el conte, que, t’ho recordo, no he enllestit encara, no és exactament sobre ell; és més aviat sobre mi.

–Sobre tu... i en Gombrich. Sobre en Gombrich i tu.

–En certa manera, però jo tampoc sóc jo, ben bé.

–Si us plau, no m’atabalis.

–Es que és veritat, és així, fins i tot quan el protagonista té el nom de l’escriptor no és l’escriptor, sinó un personatge. Ho diu l’Imbert.

–Qui?

–L’argentí aquell, el del llibre que vaig agafar. Aquell llibre sí que me’l vaig endur. I el del català també. I els vaig retornar. Però el d’en Gombrich, t’ho juro, que mai l’he tingut a les mans. Que és que no sé qui és.

–Mira, això no cola. Tu has escrit un conte d’en Gombrich i ets el principal sospitós de tenir el seu llibre. No hi ha cap dubte.

–Però que no l’he escrit, que encara no l’he acabat.

–O el tornes o et fotem fora.

–Però no m’ho podeu fer això, que he pagat molts calés pel taller.

–No ens deixes cap altra alternativa. T’has passat amb la gracieta d’en Gombrich.

–Però, si us plau...

–Es molt senzill: si el tornes, et perdonem; i si l’has perdut, confessa i paga’l, que tampoc és un incunable el Gombrich aquest.

–Però és que jo no el tinc.

–I vinga.

–Que no el tinc, el puto Gombrich. Que no el tinc, que no el tinc! I, a més, això és il·legal. On s’ha vist, que s’expulsi algú per no tornar un llibre? Us hauria de posar una denúncia, de fet.

–Mira, si tens ganes d’empitjorar-ho encara més, tu mateix.

–Ep, que no m’agraden les amenaces.

–Ai, pobret. Posa-t’hi fulles.

–Jo no tinc perquè suportar-ho, això. És que no va enlloc. Arriba un moment, quan les converses es tornen així, que no hi ha cap altra solució que...

–Ah, si? Quina solució? És clar, ja la sé. Ara ho diràs.

–Que diré què?

–Diràs “quan les converses es tornen així, no hi ha cap altra solució que penjar”. I jo diré: “Doncs penja”. O millor dit, diré: “Doncs penjo jo, però en Gombrich, ens l’has de tornar”.

Barcelona

B.V.O. 13-21/03/2012

James Whitmore, Jr.: The Good Wife. 03x16. After the Fall
Dennis Smith: Person of Interest. 01x06. The Fix
Nelson McCormick: The Good Wife. 03x17. Long Way Home
Frederick E. O. Toye: Person of Interest. 01x07. Witness
Christopher Morris: Four Lions
Milan Cheylov: Person of Interest. 01x08. Foe
Alex Zakrzewski: Person of Interest. 01x09. Get Carter
fumbol
Jeffrey Hunt: Person of Interest. 01x10. Number Crunch
Stephen Williams: Person of Interest. 01x11. Super
fumbol
Brad Anderson: Person of Interest. 01x12. Legacy
Richard J. Lewis: Person of Interest. 01x13. Root Cause
Chris Fisher: Person of Interest. 01x14. Wolf and Club
fumbol

Barcelona

Autoretrat a Barcelona

Las Alegres Lloronas

Barcelona

B.V.O. 03-12/03/2012

fumbol

Alain Cavalier: Thérèse

Michael Zinberg: The Good Wife. 03x12. Alienation of Affection

Frederick E. O. Toye: The Good Wife. 03x13. Bitcoin for Dummies

Frederick E. O. Toye: The Good Wife. 03x14. Another Ham Sandwich

Brooke Kennedy: The Good Wife. 03x15. Live From Damascus 

Peter Bogdanovich: Targets

David Semel: Person of Interest. 01x01. Pilot

Richard J. Lewis: Person of Interest. 01x02. Ghosts

Steven DePaul: Person of Interest. 01x03. Mission Creep

Charles Beeson: Person of Interest. 01x04. Cura Te Ipsum

fumbol

fumbol

Manuel Lombardero: En brazos de la mujer madura

Colin Bucksey: Person of Interest. 01x05. Judgment

Barcelona

B.S.O. 24/02-10/03/2012

Giant Sand: Live at Muhle Hunziken, 2004-10-15

Johann Sebastian Bach: Choral Prelude Wachet auf, ruft uns Stimme in E Flat Major BWV 645

Howe Gelb: Dreaded Brown Recluse

Neil Young & Crazy Horse: Everybody Knows This Is Nowhere

Bush Tetras: Boom in the Night. Original Studio Recordings 1980-1983

Frank Sinatra: Strangers in the Night

Giant Sand: Ramp (25th Anniversary Edition)

Laurie Anderson: Mister Heartbreak

Roxy Music: The Same Old Scene

Roxy Music: More than This

Richard Hell & the Voidoids: Blank Generation

Rick James: Street Songs

VV.AA: Momentos 2009. Vol. 1 Canciones Internacionales

Syd Matters: Ghost Days

Giant Sand: Official Bootleg Series, volume 4. Infiltration of Dreams. Live 2000-2002

Roxy Music & Bryan Ferry: More than This. The Best of Bryan Ferry and Roxy Music

The B-52’s: Wild Planet

Ton Koopman: Johann Sebastian Bach. Chorale Prelude Christe, aller Welt Trost in C Minor BWV 670

Elis Regina: No Fino da Bossa ao vivo. Vol. 1

Broken Social Scene: Beehives

Damien Jurado: On my Way to Absence

Bush Tetras: Too Many Creeps / You Can’t Be Funky

Lemonheads: It’s a Shame about Ray

VV.AA: Soundboy's Gravestone Gets Desecrated by Vandals

091: El baile de la desesperación

Wilhelm Kempff: Ludwig Van Beethoven. Sonata No. 24 in F Sharp Major, Op. 78 'À Thérèse'

The Friends of Dean Martinez: The Shadow of your Smile

They Might Be Giants: Here Come The ABCs!

Adele: 19

Sun Ra Quartet: New Steps

John Vanderslice: Emerald City

The Devastations: The Devastations

VV.AA: The In-Kraut. Hip Shaking Grooves Made in Germany 1966-1974

The Cure: Three Imaginary Boys

The Moldy Peaches: The Moldy Peaches

Matt Sweeney & Bonnie “Prince” Billy: Superwolf

B.L.O. 20/01-04/03/2012

Juan Bassegoda Nonell: El gran Gaudí

Slawomir Mrozek: La vida difícil

Col·lectiu 307: Onze relats i quatre monstres

Frases cèlebres #5

El gran Bassegoda, sobre el trasllat, a final de la dècada de 1970, de la Catedra Gaudí de la Universitat de Barcelona a la cavallerissa construïda per Gaudí a la Finca Güell a mitjan de la dècada de 1880:

"Si bien puede creerse extraño que un establo sirva de sede a una cátedra, debe recordarse que, también en términos equinos, Incitato, caballo del emperador Calígula, fue senador de Roma, tarea en la que no hay noticia histórica de que lo hiciera ni mejor no peor que sus colegas".

Diòxid

And now I’m drinking adult drinks

and now I have the time to think

that sex is so overrated

Al principi feien l’amor a totes hores. Dos o tres cops al dia. I cada vegada provaven coses noves. I, quan les provaven, s’excitaven encara més en explicar-se l’un a l’altre les coses noves que se’ls ocorrien i que provarien l’endemà. No s’adormien fins a altes hores de la matinada, exhausts de plaer i felicitat, abraçats en la posició en què els havia enxampat el darrer èxtasis, en una postura sovint força extravagant, però no per això menys harmoniosa. Així un dia darrere l’altre. Fins que es van enamorar.

Aleshores es van adonar que les coses noves que els quedaven per provar no les podien provar amb la persona estimada. Si menys no, si no volien posar a prova el seu amor. Eren coses que es proven millor amb desconeguts. I no hi volien pensar, en desconeguts, perquè s’estimaven, i només de pensar-hi ja se sentien culpables.

Van començar a fer l’amor dos o tres cops a la setmana. Gairebé sempre a la mateixa hora. Cada vegada provaven una postura diferent, però en cap cas era nova. Eren repeticions, coses que ells ja havien fet. Quan s’escorrien, com que s’estimaven, es deien algunes paraules d’amor i s’abraçaven en cullereta, malgrat que la posició ben aviat els va semblar incòmode, i no els facilitava el son, i es desvetllaven tot pensant que el que acabaven de fer no només era vell, sinó que mai no havia estat nou, perquè quan ho havien fet per primer cop entre ells, ja ho havien fet, abans que es coneguessin, amb altres persones, de les que es van enamorar, i es van convertir en parelles, o no, i van seguir sent desconegudes, i que les coses velles, per a què tornessin a ser noves, les haurien de fer amb desconeguts, amb els qui encara no les haguessin fet mai, i que ja posats, si s’hagués de recórrer a ells, seria millor aprofitar per provar coses realment noves. I en pensar en tot això, se sentien culpables, però sobretot cansats, perquè a l’endemà calia llevar-se d’hora i anar a treballar, i al final, tot i que s’estimaven, se separaven i cada un s’adormia a una punta del llit.

Van passar a fer l’amor un o dos cops al mes. Gairebé sempre en la mateixa postura. I quan enllestien, es donaven la bona nit i cadascú s’acomodava al seu racó.

Fins que una nit d’un dia qualsevol, d’un d’aquells en què no feien l’amor, l’un va dir a l’altre des del seu sector: “Ja no em desitges!”. I l’altre es va ofendre molt, i va recordar totes les vegades en què, darrerament, les seves proposicions havien estat rebutjades, per mals de cap, per feina, per cansanci. Va tenir la temptació de deixar anar una resposta grollera, però aleshores es va enrecordar també de les freqüents ocasions en què al seu torn havia defugit aproximacions de l’altre, per cansanci, per mals de cap, per feina. Va optar per fer que dormia i no dir res. Al cap d’una estona va escoltar com l’altre somicava, a l’altra punta del llit. Un desconegut mai no ho faria això, de posar-se a plorar. Es va sentir culpable. Va pensar en girar-se i sorprendre la seva parella amb una cosa realment nova, extasiant. Però allò seria impertinent i podria posar a prova el seu amor. A la fi, es va donar la volta i es va abraçar en cullereta. L’altre es va tranquil·litzar, va dir “T’estimo” i es va adormir ben aviat. S’hi va quedar enxampat, amb el braç sota l’axil·la, però no volia desempallegar-se’n per a què no es despertés. Tenia la cara arrimada a la seva nuca i gairebé no podia moure el cap. Sentia com el seu alè rebotava al clatell de l’altre i li passava de nou a la boca. S’ofegava. Es va adormir pensant com en seria, de ridícul, morir asfixiat amb la seva pròpia respiració. Però era feliç, estava enamorat, i el cert és que hauria estat molt pitjor haver aparegut mort en els braços d’un desconegut.